Totxanes, totxos i maons

Després de la visita se’ns va obrir la gana. Per mimetisme amb els francesos, és clar, ja que no era encara la nostra hora habitual de dinar. Entre les diverses propostes gastronòmiques que la vila ens oferia ens vàrem decantar per les temptacions del restaurant Le Médiéval, que té el menjador en un pati interior amb set o vuit taules cobertes amb amplis para-sols per evitar molèsties i insolacions als comensals.

Tan bon punt vàrem entrar em va cridar l’atenció un embalum immòbil de color fosc que estava aclofat a l’ombra sobre una xarxa molt espessa -gairebé com una mosquitera- que cobria el pati de punta a punta per damunt dels para-sols.

La mestressa, una dona grassa d’aspecte tranquil i maternal, ens va assignar una taula gairebé a sota d’aquella cosa informe que m’havia cridat l’atenció. Quan ens hi acomodàvem vaig veure que allò que teníem damunt dels nostres caps era un gat. Un gat de dimensions considerables que, com tots els seus congèneres, vivia la seva vida mandrós i indiferent a tot el que l’envoltava. Vaig preparar la càmera per fer-li una fotografia i just en aquell moment va ser quan va alçar el cap i em va dir el que he explicat més amunt: que es deia Sinaí, que tenia un any i mig i que era el gat titular d’aquell establiment.

A Le Médiéval vàrem dinar de fàbula però, això sí, amb una exasperant parsimònia a l’hora de servir els plats que va fer que l’àpat s’allargués bastant més de dues hores. Segurament aquest capteniment remunta els seus orígens a l’Edat Mitjana ja que per aquelles contrades varen patir una guerra denominada dels Cent Anys i aquestes experiències marquen la genètica a l’hora de relativitzar coses com el pas del temps.

En el transcurs del dinar Sinaí es va interessar pel lloc d’on veníem i en dir-li jo que de Barcelona se’m va despenjar amb un “vaja, ja deveu ser dels que fan un munt de quilòmetres per travessar el pont de l’autopista, pagar i fer mitja volta, no?”, que em va desarmar. Com que era cert -el motiu principal del nostre desplaçament era veure el Viaducte de Millau– li ho vaig haver de reconèixer. “Però també vàrem anar a Roquefort, a comprar formatge, eh? I ara som aquí, visitant pedres històriques”, li vaig dir a tall de justificació.

No hi va haver manera de dialogar, però. El noi -el gat, vull dir- era d’idees fixes i, d’altra banda, en aquell moment la mestressa m’acabava de servir un “faux filet au Roquefort” que hi cantaven els àngels i no era qüestió de perdre temps en disquisicions inútils.

Una mica abans Sinaí ens havia obsequiat amb una sessió d’higiene personal a base de cops de llengua d’aquelles tan metòdiques que no deixen cap centímetre quadrat de pell i pèl sense esporgar i que tant m’agrada d’observar quan ho fa el Pancho que l’A. i jo tenim afillat a casa nostra. En acabar la feina va continuar clapant, és clar.

A mesura que la ratlla de l’ombra anava avançant damunt del seu jaç augmentava la meva curiositat per veure com reaccionaria Sinaí quan el sol li comencés a tocar. Tenia la secreta esperança que segurament es posaria dret per canviar de posició i així podríem contemplar-li la planta ja que, ajagut, feia la impressió de no ser pas una bèstia de raça vulgar.

A l’hora dels cafès encara quedava un pam d’ombra i, sent l’hora que era i amb tres-cents cinquanta quilòmetres per endavant, vàrem decidir que no podíem esperar més. Quan ja érem drets i a punt de marxa vaig fer-li una altra fotografia. Aleshores va obrir un ull, després l’altre i en veure que desfilàvem va voler tenir un detall amb la clientela: “Records al Pancho”, va dir.

“De part teva”, li vaig contestar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!