Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Destinem el 17 d’agost, dissabte i penúltim dia de la nostra estada en terres genoveses i de la Ligúria, a embarcar-nos per visitar Le Cinque Terre, una de les meravelles turístiques de la zona que els autèntics visiten des de l’interior, poble a poble (com el seu nom indica, n’hi ha cinc), per mitjà d’un tren petit i simpàtic que els va unint a poca velocitat perquè el personal no es perdi cap detall del paisatge.  (n’hi ha més)

L’A. i jo, però, com que ja no tenim edat de ser autèntics vàrem inscriure’ns en un creuer convencional que surt del port de Gènova, arriba a Le Cinque Terre per mar i desembarca en un parell de pobles –Vernazza i Monterosso– perquè el visitant es faci una idea aproximada de com és aquell petit i peculiar “paesino”.

Aquell matí de dissabte, doncs, sortim de l’hotel a les 8 per encaminar-nos cap a la zona d’embarcament del port. Anem amb temps suficient, l’aire fresquet és molt agradable i ens permetem una passejada un pèl mandrosa.

En aturar-nos en un pas de vianants veig que s’apropa un xicot d’aspecte africà amb una rosa a la mà. Deu ser l’escorrialla, penso, d’una nit dedicada a passar pels bars i restaurants a vendre el producte floral entre les parelles de joves enamorats.

Creuem fugaçment les nostres mirades. Per a ell no som més que una “parella gran“ aturada en un semàfor que espera creuar la Via Antonio Gramsci per anar al port i, en principi, estem lluny dels esquemes habituals de la seva clientela-objectiu.

Tot d’una, però, estenc el meu braç esquerre damunt de les espatlles de l’A. i l’atrec cap a mi amb un gest de proximitat i protecció que em surt de manera gairebé instintiva quan estem aturats i costat amb costat com aleshores tot esperant el canvi de semàfor.

En veure el meu gest el venedor va canviar el seu trajecte i es va posar al meu costat oferint-me a bon preu aquella rosa per a la meva enamorada. Reconec que no vaig tenir prou reflexos com per reaccionar positivament. En el meu cap només hi havia la perspectiva de tot un dia en un vaixell amb tres-centes persones més que feia molt complicada la coexistència amb la rosa i li vaig dir un somrient “No, grazie” que en el fons ja s’esperava.

Vàrem travessar la Via Gramsci i la fugaç escena va passar a segon terme a la vista de les emocions que el dia prometia (i que va complir llargament). A la tarda, de retorn cap al port de Gènova, cansats i amb la feina de turista ja enllestida, em va venir a la memòria una escena similar que l’A. i jo vàrem viure el segon dia de gener de 2007 a la Malvarrosa de València, quan un home ens va dedicar públicament grans elogis pel fet d’anar passejant pel carrer agafats de la mà com una parella de joves enamorats.

Va ser el dia que l’Eliseu Climent en persona ens va ensenyar l’aleshores recentment inaugurat Centre Cultural Octubre i ho vaig explicar aquí. Ho enllaço ara perquè estic segur que us farà gràcia llegir-lo.

Jo crec que som molt afortunats, l’A. i jo…

(Continuarà)