Totxanes, totxos i maons

Fa uns mesos em va arribar la notícia que s’havien començat a organitzar unes visites guiades a la Basílica de Santa Maria del Pi. Una iniciativa d’allò més interessant perquè, a part d’una passejada pels racons menys coneguts de l’església, l’oferta inclou la pujada al campanar, un dels més alts -si no és el més alt- de la Barcelona vella.

Com que a casa som molt aficionats a fer de turistes en la nostra pròpia ciutat -i en dies feiners (privilegi de jubilats)- vaig afegir de seguida aquesta novetat a la llista de llocs a visitar que havia començat pocs mesos abans de retirar-me de treballar.

Vàrem reservar visita pel dimecres passat i arribat el moment de la cita érem només l’A. i jo. Una gran sort per a nosaltres però no tant per l’organització que té la intenció de destinar els ingressos que recapti per aquest concepte a restaurar l’edifici.  (n’hi ha més)

Després d’una ràpida passejada per les capelles laterals, pel Tresor i pel jardí -des del qual, per cert, es pot contemplar una insòlita perspectiva del campanar- ens vàrem reunir amb la persona que ens havia de guiar en l’ascensió al punt més alt del monument. Una noia jove, d’ulls molt vius i (de seguida ho vàrem percebre) amb un entusiasme deliciosament encomanadís per les belleses ocultes del Pi.

La Montse Sacasas (així es diu la guia) ens va explicar que fins al nivell de les campanes hi havia una mica més de dos-cents graons i que coneix un munt de llegendes inspirades en l’edifici. Gairebé tantes com graons. També ens va comentar que des de petita ha estat relacionada amb el Pi i que el seu germà, més gran que ella, és des de fa anys el responsable de l’arxiu parroquial. Una feina en la qual ella mateixa hi col·labora sovint.

Gràcies a això, quan vàrem ser al nivell on hi ha les campanes, ens va explicar que feia pocs dies ella i son germà havien trobat uns documents antics que parlaven dels primers campaners del Pi dels quals es té notícia.

La cirereta final de la visita va ser l’ascensió al terrat de la torre, per damunt d’on s’allotgen les campanes. Des d’aquell punt la vista de la Barcelona vella és immillorable. No l’oblidarem.

Mentre baixàvem ens va explicar que de cara a l’estiu organitzen visites nocturnes amb el nom de “Basílica del Pi secreta” i espectacles també de nit amb el nom de “Scala Iacobis,  campanar del Pi sensorial”. 

En tornar a la terra ferma li vàrem demanar on podríem trobar més informació de visites i activitats i ens va parlar d’Ad Sentia Barcelona, la seva pàgina web.

Si la nostra opinió us serveix us direm que val la pena la visita. Molt. Primerament per la gran bellesa de la Basílica de Santa Maria del Pi i del seu campanar. I segonament perquè no tots els dies es té la sort de trobar persones com la Montse Sacasas, coneixedora del seu ofici i enamorada fins al moll de l’os del monument que ensenya.

Un plaer, vaja.