Totxanes, totxos i maons

Han anat passant els anys i cada vegada més l’A. i jo hem anat sentint la necessitat de donar-nos una nova oportunitat per aclarir definitivament aquesta relació tan estranya i poc habitual entre els Isern i l’illa de Menorca. Una oportunitat que hem tingut aquests dies primers de Setmana Santa i que em sembla que hem aprofitat al màxim.

Els bons i estimats amics Marisa i Josep Maria, valldoreixins de residència i menorquins d’adopció des de fa més de trenta anys, ens varen acollir (conjuntament amb els no menys estimats Agnès i Ramon) a la casa que tenen llogada a Es Grau, molt a prop de Maó i en el centre del Parc Natural de s’Albufera. (vegeu aquí, no us ho perdeu)

I gràcies al seu guiatge i companyia han estat cinc dies immillorables de paisatges esplèndids i àpats inoblidables que ens han reconciliat totalment amb Menorca. Tant que per nosaltres aquest viatge d’ara -que, sens dubte, no serà el darrer- el considerem fundacional.

De casa estant i amb un cel gris que amenaça pluja a l’altra banda de la finestra repasso mentalment els llocs que hem visitat: els fars de Cavalleria i de Favàritx, Binimel·la, Fornells, Sa Mesquida, Macarella, el Cafè Balear de Ciutadella, Sa Gelateria de l’amic Eroles, Trepucó, Es Canutells, els restaurants Trèvol, a Es Castell, i Can Bernat des Grau, sense deixar de banda -ni de bon tros!- la indescriptible i monumental caldereta casolana feta pel nostre amfitrió…

Llocs i moments als quals vull -volem- tornar, no només en el record o l’evocació escrita (que també), sinó en presència física per recuperar en la mesura del possible els anys perduts i celebrar amb la intensitat que cal el retrobament amb l’illa. Un retrobament que durant aquests cinc dies ha estat, també, la festa de l’amistat i la bonhomia de qui ens ha acollit, acompanyat i ensinistrat a l’A. i a mi.

Paraula donada, doncs. Fins a la propera. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!