Totxanes, totxos i maons

El nostre viatge número tretze a Itàlia -i el cinquè estiu que dediquem a una zona concreta d’aquell país que estem intentant conèixer de sud a nord amb detall- ha tingut com a destí d’enguany durant set dies d’agost la Ligúria. I principalment la ciutat de Gènova.

Com diu Pla a les “Cartes d’Itàlia”, Gènova és una ciutat que, per veure-la sencera, s’ha de contemplar des del mar. Una afirmació aplicable, de fet, a tota la Ligúria (almenys la que va de Gènova fins a La Spezia, que és la que l’A. i jo hem conegut).  (n’hi ha més)

Si hagués d’explicar la forma de la Ligúria sense cap mapa al davant em serviria molt bé la referència a Xile. És a dir, una franja estreta de terra amb un perfil molt muntanyós. Aquesta característica de la seva orografia és un factor que condiciona enormement l’estructura urbanística -és difícil veure-hi places- i el paisatge dels seus pobles i ciutats que es despleguen de forma vertical com en un diorama els detalls del qual són impossibles de percebre si no és en la distància del mar.

La major part dels set dies els hem passat a Gènova, la segona ciutat portuària en importància d’Europa després de Marsella i la que conserva el nucli medieval de carrers més extens del continent. Poca broma. Un conjunt d’estructura laberíntica molt ben conservat, possiblement perquè manté encara avui ben vives les seves funcions habitacionals.

Potser li sorprendrà a algú el que ara diré, però Gènova ens ha semblat una ciutat molt endreçada. Antiga, però no vetusta. Amb una presència turística gens opressiva, amb uns serveis públics -transport, funiculars, elevadors…- que funcionen amb puntualitat i sense problemes i amb un índex d’edificis “in ristauro” notablement inferior a la mitjana que hem pogut anar veient (i patint) en els nostres viatges italians.

Fonamentalment, Gènova és una ciutat monumental. O, potser seria més exacte definir-la com ciutat “de monuments”. Carrers llargs i estrets en els quals és obligatori circular amb la mirada cap amunt ja que no és gens inusual trobar palaus i edificis singulars en el carrer menys pensat.

Ciutat d’escales, rampes, funiculars i elevadors, Gènova és el lloc idoni per aprendre de seguida i no oblidar mai més que en llengua italiana el verb “salire” i el substantiu “salita” no signifiquen el que a primer cop d’ull sembla, sinó “pujar” i “pujada”.

(Continua aquí)