Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Aprofitem que aquest diumenge la mare de l’A. compleix 89 anys per fer-li un regal molt especial: visitem el Monestir de Sant Benet de Montserrat per compartir unes hores amb la germana Josefina que hi viu, integrada a la comunitat, des de fa una pila d’anys.
Pel que sé, la Josefina era cosina del Josep Rabella, el pare de l’A. Vivia en el primer pis d’un edifici del carrer de Valldonzella avui desaparegut per deixar lloc a una plaça. Va dedicar la seva vida a atendre els pares fins que varen deixar aquest món, moment que ella va aprofitar per complir amb la seva vocació ajornada, professar com a monja benedictina i convertir-se en la germana Josefina.
En els quaranta-cinc anys que ja fa que formo part de la família de l’A. la branca de la Josefina -és a dir, la del meu sogre, amb molts menys germans i cosins que l’exuberant branca de la sogra, els Pujol– ha estat potser la que hem freqüentat en menys ocasions. Vull dir que sabia, sí, de la seva existència per mitjà de notícies vagues i escadusseres, però res més.
Segurament quan fa quaranta anys l‘A. i jo ens vàrem casar hi va haver algun contacte amb els seus pares i amb la mateixa Josefina, però poca cosa més fins que el juny de 2005 ens vàrem tornar a veure a propòsit d’una magna trobada de cosins de a branca Rabella que es va fer a Castellbisbal, lloc d’origen de la nissaga.
Aleshores la Josefina ja era la germana Josefina i recordo que, dona de seny i estudi, ens va obsequiar a tots els presents amb un detallat arbre genealògic que abastava unes quantes generacions i que ens va ser summament útil per aclarir qui era qui entre la vintena llarga de persones que aquell dia ens vàrem aplegar. Un arbre genealògic que, ai las, no puc recordar on dimonis el vaig desar…
La germana Josefina és baixeta, té la pell suau i una mirada clara amorosida, segurament, per la contemplació dels espectaculars paisatges que es dominen des del Monestir. En relació amb la mare de l’A. és uns mesos, pocs, més jove i per l’estona que ahir vàrem compartir amb ella puc deduir que és una dona de pau. Una dona feliç i en pau.
Quan li vaig preguntar quina era la seva feina actual dintre del Monestir em va explicar que es dedicava a introduir en una base de dades diplomataris antics la majoria dels quals estan escrits en llatí. Els seguidors d’aquestes Totxanes ja coneixen la meva flaca especial per la llengua llatina i us puc assegurar que em va emocionar conèixer una persona que es passa unes quantes hores cada dia envoltada de textos venerables escrits en aquesta llengua que tant m’estimo.
Vàrem compartir amb ella i la resta de la comunitat la pregària del migdia i a l’hora de dinar vàrem fer-ho plegats a l’hostatgeria. No varen ser gaires hores però, això sí, plenes d’intensitat. Ens va ensenyar la biblioteca i he de confessar que els ulls -i els dits- se me n’anaven al darrere d’alguns volums carregats d’història i de saviesa que allí estaven a l’abast de qui els vulgués consultar.
L’A. i jo, que no necessitem gaires excuses per pujar a Montserrat, no trigarem gaire a tornar a Sant Benet per fer-hi una estada d’un cap de setmana i conèixer una mica més a fons el model de vida de la Josefina i les seves germanes. Un petit paradís a una hora de casa que val la pena de viure de prop. En silenci i amb els ulls ben oberts, ara que ja som avis…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!