Totxanes, totxos i maons

Encara que el comptador que teniu a dalt i a la dreta de la vostra pantalla digui que fins a la meva prejubilació, el 19 de desembre, falten encara 37 dies, el cert és que tal dia com avui del mes que ve, el dimecres 11 de desembre, serà el primer que ja no hauré d’anar a treballar perquè estaré gaudint de la part proporcional de vacances de 2014 que no faré durant l’estiu.

Ho vulgui o no, doncs, aquesta proximitat ja comença a fer-me una certa impressió…  (n’hi ha més) 

… per tot el que comporta -ara ja sí- de començar a preparar el despatx perquè l’ocupi una altra persona, d’endreçar o llençar papers de temps enrere, de seleccionar carpetes i llibres, d’esporgar el contingut de l’ordinador, de documentar els afers en marxa per poder transferir-los a la persona -avui encara no assignada- que m’ha de substituir, de pensar en tota la gent a la qual he d’escriure per fer-li saber la meva nova situació…

Ara com ara no tinc res pensat, però com que em conec ja aviso als seguidors d’aquestes Totxanes que és molt probable que en els propers dies em despengi amb algun apunt en clau nostàlgica perquè, a fi de comptes, no tots els dies tanques una vida laboral de quasi 50 anys els darrers 32 dels quals han transcorregut dintre de la mateixa empresa: la Generalitat de Catalunya.

Els que m’aneu seguint des de fa anys sabeu que en diverses ocasions m’he definit com una persona de sort. Per molts motius. I avui us n’explicaré un: des de fa tres o quatre anys tinc la gran fortuna que cada matí, en entrar a la feina, la primera persona que veig m’acull amb un somrís d’orella a orella. Es diu Isabel i és la vigilant dels matins del Palau Marc, l’edifici de la conselleria de Cultura.

El ritual sempre és el mateix: a quarts de vuit entro amb la moto a l’edifici per l’accés del passatge de la Banca que porta al pàrquing situat en l’antic jardí de quan la residència dels Marc exercia les funcions de palau. Truco al timbre fent un “nas-de-barraca” perquè la vigilant m’obri i, tot i el casc, em poso bé perquè la càmara exterior de seguretat mostri amb claredat que qui demana accés a la casa és gent de bé.

Quan he aparcat la moto en l’espai que tinc assignat me’n vaig a fitxar i de seguida passo a recollir els diaris del dia. Aquí és on es produeix el meu primer contacte del dia amb el gènere humà de la feina representat per la somrient Isabel.

Contra la imatge tòpica del vigilant de seguretat, la Isabel és una dona delicada i menuda amb mitja melena rossa, unes ulleres primes de pasta marró que li donen un convincent aspecte d’intel·lectual i una gran facilitat per connectar amb la gent del seu voltant gràcies a la seva manera educada i tranquil·la d’adreçar-se a tothom. L’uniforme, us ho asseguro, no li endureix gens l’aspecte i, al migdia, quan plega i es vesteix amb roba de carrer se la podria confondre fàcilment amb una turista provinent d’algun país de l’Europa més clàssica que transita per la Rambla buscant el Liceu.

Des que va saber que sóc avi sovint em pregunta per la Mila sabedora que em costarà ben poc de treure l’iPhone per ensenyar-li les últimes fotografies de la criatura i ara, en aquests darrers temps, és també la primera a preguntar-me per l’estat del meu compte enrere fins al Dia D. O Jota, vaja.

De la Isabel sé ben poques coses: que té un fill i una filla ja grans i que és una gran enamorada d’Itàlia i de l’òpera. Per això els noms del noi –Enzo– i de la noia –Renata– són inequívocament italians i el seu home forma part de l’elenc habitual de cantaires del Gran Teatre del Liceu. Algun matí, fins i tot, mentre selecciono entre la pila de premsa quins són els diaris que em pertoquen provem a entonar ella i jo algun duet líric amb més voluntat que talent per les rogallositats de gola pròpies d’aquelles hores. Altres matins ens dediquem a fotre’ns dels titulars de papers com El Mundo, La Razón o l’ABC que, ai las, també arriben a la conselleria i que aparto ràpidament de la meva pila no fos cas que se m’enganxés alguna ronya.

Com que té notícies de la meva afició a la literatura un dia em va dir que li agradaria que li escrivís alguns mots de comiat abans de jubilar-me. Ho estic fent en aquests moments. I no ho valoro com el pagament d’un compromís sinó com una mostra de profund agraïment per una persona que cada matí em fa el regal valuosíssim d’un somriure que li surt directament d’allà on surten els sentiments de les bones persones: del cor.

La trobaré a faltar de bon matí, a la Isabel. Ho enteneu, oi?