El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Aquest apunt l’hauria d’escriure en castellà. Ho hauria de fer en espanyol, ja que ve motivat per una repetitiva interpel·lació que em fan persones amb consciència social de les espanyes republicanes, compromeses i desobedients.

És gent que respecta i, fins i tot, es mostra ferma partidària de les aspiracions independentistes catalanes, però que dubta que el nou Estat no sigui un ‘Estat normal’, és a dir, un Estat amb les seves classes extractives, els seus corruptes, les seves despeses inútils, les seves portes giratòries, el seu sobredimensionament administratiu, la seva manca de sensibilitat social, etc.

És a dir, em manifesten la clàssica idea que les aspiracionals ‘nacionals’, en el sentit estatalitzant del terme, no poden anar de bracet amb les aspiracions socials.

Personalment crec que el procés mateix ajuda a esclarir aquests dubtes socials i republicans que tan preocupen als meus interlocutors ‘de baix’ estant.

La radicalitat política del 9N enfront de la radical resposta judicialista del Govern de l’Estat ja dilueix per se la ‘normalitat’ del nou Estat enfront de l’actual Estat.

Les lleis, migrades i insuficients passes del nostre Parlament, que el Govern de l’Estat ha portat al Tribunal Constitucional, com ara la d’horaris comercials, però sobretot, la de pobresa energètica i la del fraking, també indiquen un tarannà diferent dels representants que malden per la nova estructura estatal.

La oposició, més o menys publicitada, de les transnacionals catalanes i llurs lobbies principals, també estan en sintonia amb l’ànima social del nou Estat.

El recolzament, més o menys dirigit, d’associacions de nouvinguts al procés d’independència  també n’és un indicador.

Val a dir però que, com tot procés rEvolucionari – i aquí m’encabalco damunt les espatlles del professor Scott -, aquest també és conduit per les classes mitges, pels micropropietaris amb o sense hipoteques, que no són fóra del sistema, però que si que són en risc de ser-ne exclosos i, potser per això, desobeeixen de manera pacífica i ordenada.

Dit això, analitzem les tres catalunyes de l’endemà que, si no hi ha cap terrabastall, conformaran les bases constituents d’un futur amb possibilitats.

Coneixer-les pot ajudar també a respondre la interpel·lació feta per les esquerres amb sensibilitat que m’han plantejat el raonable dubte.

– La Catalunya dels “millors”, la presentada dimarts al Fòrum de Barcelona per un President que, arraconant els partits, s’espolsa la rèmora d’una UDC excessivament duran-lleidista. Però que segueix amb una component elitista que grinyola per a una part important dels independentistes d’aquest país.

La llista única que propugna, i la idea d’una clara majoria absoluta de la mateixa, oblida que la gestió del futur (la independència) no pot deixar de banda la gestió del present (el patiment i la pobresa). Oi més quan es recupera la vella sintonia del govern dels millors i quan els 18 mesos de coll són per fer els deures que el govern actual no ha fet: crear unes estructures d’Estat que governs anteriors ja havien iniciat.

L’aposta gaullista del president Mas és un pas més en la calculada desobediència institucionalista, aquella que va convertir els anels referendaris en un procés participatiu molt emootiu i mediàtic, però sense efectes vinculants reals i que, ara, es muta en unes eleccions que, rere un bon full de ruta, amaga 18 mesos més de sarificis populars a llaor d’un procés liderat per unes elits, els “millors”, en aquest cas, per a conduir un procés d’independència ‘des de dalt’ que, a molts, ens resulta dificil de pair:

¿després de ‘l’increïble referendum menguant’, la llista única és l’estret final de l’embut que, institucionalitzant la revolta popular, la difumina i la deixa en mans dels amos tradicionals del país?

– La Catalunya republicana, que és molt possible que acabi sumant-se a la “dels millors”, té l’accent dels seus setanta anys d’atzarosa història en defensa de la sobirania catalana.

La Catalunya republicana semblava cridada a esdevenir el pal de paller del procés independentista i, en aquest sentit, han estat recolzant, molts cop a contracor, un govern que no els agrada.
La Crida per a un nou país ha estat una aposta ferma i arriscada dels republicans, arriscada per les incerteses d’uns temps de canvis continuus, si més no en les formes. Ferma pels recolzaments de persones amb nom i cognoms populars que en donen força de cara al carrer i a la negociació amb un president que ha deixat el pesat llast del seu partit a millor servei de les elits del país.

En cas d’acord, la Catalunya republicana pot garantir l’accent social dels divuit mesos de transició vers el nou Estat, així com el futur tarannà social del nou Estat.

– Finalment, la Catalunya Alternativa que sembla aplegar-se al voltant de la Crida Constituent, és una Catalunya mestissa, canalla, rumbera, de casal ocupat i barri urbà.

Una Catalunya jove i rebel, feta als carrers i en la desobediència ‘des de baix’.

Una Catalunya aliena a les institucions d’un regim que volen capgirar de totes totes.

Desestructurats des del punt de vista dels polítics tradicionals, la Catalunya Alternativa podria definir-se com una xarxa distribuïda i horitzontal, els lideratges de la qual són tan efimers com l’aleta d’un castell.

I aquest tarannà, la fa la principal garantia de construcció d’un Estat socialment diferent, radicalment democràtic i organitzativament innovador.

Més enllá d’aquestes tres catalunyes, n’hi ha d’altres que no pensen en l’endemà, sinó en l’avui vigent.

Es tracta del reformisme radical ruptursta de Podemos; del ‘socialisme’ d’un PSC que, dilapidat el llegat integrador d’en Reventós i companyia, resta reduit a Federació catalana del PSOE; del reformisme monarquic-liberal de Ciutadans-Partido de la Ciudadania, que com més va més evident és llur faceta aglutinadora del vot espanyolista a Catalunya; del migrat i desdibuixat PP de l’Alicia, personatge que vol ser un nou Vidal-Quadras, sense aconseguir-ho, i que ha dilapidat el llegat de Milián Mestre; i, si es vol, de les tradicions democrata-cristianes d’una Unió Democràtica que s’ha reclos en el duran-lleidisme i eurocomunista d’una ICV i una EUiA que són, respectivament, a cavall del reformisme rupturista de Podemos i de la Catalunya Alternativa, i de llur tradició institucional on, tocant cuixa, s’han tacat d’un regim sorgit de la femta putrida d’una ‘democracia orgànica’, clientelar i elititzada.