El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Aquest apunt neix d’un d’aquests passejos nocturns postmalson que, la neguitosa pubilleta, em fa fer de tant en tant.

Quin instant més adequat per a què l’esca creativa aflori i maridi ficciò i percepció amb notable finesa!

I és que, no trobes que el procés és com el camí de llambordes daurades que mena a la impressionant i meravellosa ciutat Maragda?

Mirem-ne els protagonistes amb ulls de murri cansat:

– La Dorothy, la dolça xicota que només vol tornar a casa seva, a Kansas, seria l’Esquerra Independentista i la CUP que, per a fer-ho personalitzat, ens portaria a en David Fernández.

O no són ells els que porten la flama encesa de fa temps i han alimentat els col·lectius i associacions que estan sacsejant el país per a portar-lo a aquest imaginat Kansas col·lectiu que és el nou país.

– L:home de llauna, el simpàtic senyor sense cor, seria aquesta burguesia catalana que, governant el país durant més de 30 anys, no ha estat capaç, o no ha volgut, liderar la independència.

Ans al contrari, ha actuat en benefici propi, apropiant-se (sembla) de diner públic i defensant uns privilegis que actúen en detriment de les persones socialment més vulnerables.

En aquest cas, com es pot ensumar, la representació individual de tot plegat seria el president Mas, l’home que era en el lloc i el moment adequats per a ser emportat pel temporal ciutadà del tornado indignat.

– El lleó d’aquest relat, ferotge bestiola sense valor, sòn les classes mitjanes en sentit ampli, és a dir, la gent de la caseta i l’hortet com a somni de futur i que, majoritàriament, van caure en el parany sociovergent fins al retorn del clàssic republicà.

Ara, Esquerra aplega a un col·lectiu ciutadà que sembla ferm en llur decisió independentista, però que es troba presoner de les ínfules baratàries de l’home de llauna. Aquell que, cridant rl “veniu a mi”, segueix retallant i empobrin el país que reclsms.

Lògicament, seria l’Oriol Junqueras en qui personalitzem aquest col·lectiu..

– Finalment, l’espanta-ocells no és altra que l’esquerra tradicional catalana, aquella que té tantes etiquetes com persones i que té tanta obsessió per les qüestions socials que el sentiment acaba dominant la raó i això, en el llenguatge d’Oz, ens porta a l’espanta-ocells sense cervell.

Com es pot ben pensar, parlem d’un món políticament representat, hores d’ara, per ICV-EUiA i, per tant, pel bo d’en Joan Herrera.

Podriem extendre’ns més, en els diversos episodis que marquen el csmí fins a ciutat mahenta però no és el cas.

Tan sols hi afegirem les bruixes que ho enboiren tot plegst:

– la bruixa bona, la que marca el camí a seguir és lun morfing de la Carme Forcadell i la Muriel Casals, dignes representants de les sensibilitats independentistes del país i icòniques matrones del miracle secesionista català.

– I la bruixa dolenta seria un morfing també o, si es vol embolicar la troca un Capità Asler de tres cares, les de l’Alicia Sänchez Camacho, l’Albert Rivera i en Miquel Iceta, ja que ni Societats Civils Catalanes ni Federalistes d’Esquerra tenen prou gruix per apareixer en el relat.

I, ja per acabar, desvetllarem el final de la pel·lícula, el lloc on, crec que erròniament, ens mena el sender de llambordes grigues: La ciutat Maragda.

La ciutat maragda d’aquest procés encara és el Madrid cortesano. Un lloc on, en arribar-hi els nostres protagonistes, descobreixen que darrera d’un bon gruix de parafernàlia tècnica, el mag d’Oz no és més que un fill de Vallecas reconvertit en professor d’Universitat i que malda per ser Déu entre els déus, Senyor entre els senyors, Manaire entre manaires, un Sauron de carn i ossos que s’ha construint per a controlar-ho tot, per a ser l’amo d’Oz “para el puebo, con el pueblo, pero sin el pueblo”..

I, en despertar, la Dorothy i el seu gosset, eren al seu catre de la casa ocupa de Torrent de l’Olla amb Ros de Olano.