Ahir va aparèixer, simultàniament al bloc de l’Escola de Llibreria i al Blok de BiD, una ressenya detallada de l’informe 2017 La lectura en España, coordinat per José Antonio Millán. El replico també aquí. […]
Acaba de publicar-se el volum 67 de la revista Treballs de la Societat Catalana de Biologia. Hi he comentat un llibre que tots els aficionats a la lectura haurien de remenar: es tracta de La ciència en la literatura: Un viatge per la història de la ciència vista per escriptors de tots els temps, que no sé si agrairem mai prou a Xavier Duran.
A propòsit del llibre que du aquest títol, un aplec d’opinions ideat per Jordi Cabré, la Revista de Catalunya em va demanar una ressenya que ha aparegut al número del darrer trimestre del 2016, el 296. […]
El bloc de l’Escola de Llibreria em publica la ressenya d’un llibre tècnic, Le livre numérique au présent: pratiques de lecture, de prescription et de médiation, que aplega diversos estudis sobre la cosa sota la direcció de Fabrice Pirolli, professor de la universitat de Dijon. Pot ser que interessi els qui es preocupen pel present i el futur de l’edició, del llibre i de la lectura. Hi dic: […]
La Societat Catalana de Biologia publica cada any un volum de la revista Treballs. El darrer va aparèixer fa uns pocs mesos i, entre les ressenyes d’un parell de llibres, n’hi ha una de meva sobre La digitalització de l’Altre, de Carles Ruiz, que fa: […]
Durant molts anys, Carles Miralles va ser per a mi un nom en una coberta d’un llibre de poesia de títol enigmàtic: Camí dels arbres i de tu – Per fi la tortuga. L’any 1990, la publicació de La mà de l’arquer em va ser un bon pretext per començar-lo a llegir, i m’hi vaig comprometre amb una ressenya al diari El Observador, i encara més, poc després, com a membre del jurat que va concedir a aquest llibre el premi nacional de literatura. No vaig conèixer personalment Miralles fins un temps més tard, quan, en publicar La ciutat dels plàtans, em va honorar demanant-me’n la presentació a la llibreria Laie.
D’això ha fet, ja, vint-i-cinc i vint anys. En van haver de transcórrer una bona desena més fins que, essent jo director de la Institució i ell membre eminent de l’IEC, vam coincidir amb freqüència i ens vam tractar una mica més. La seva severitat disfressada de murrieria, el seu sentit crític i un escepticisme d’aparença genèrica, irreductible, no amagaven, però, una certa disposició a l’afecte. Així em vaig sentir al seu costat: observat i respectat, i jutjat sense condescendència. Estic segur que això em va empènyer, en el cas que en fos capaç, com hi devia empènyer a la majoria dels que hi vam coincidir, a exigir-me més. Fer-nos ser més exigents amb nosaltres mateixos: aquesta deu haver estat una de les contribucions de Miralles a la nostra vida col·lectiva, i n’hi hem d’estar agraïts.
Copio, sense traduir-la, la ressenya d’un quart de segle enrere sobre La mà de l’arquer, per si fa profit a algun lector. L’obra és inclosa a D’aspra dolcesa, volum que el 2002 va aplegar la poesia escrita fins aleshores; després, el 2008, encara apareixeria No me n’he anat, un bon títol per acabar.