Durant molts anys, Carles Miralles va ser per a mi un nom en una coberta d’un llibre de poesia de títol enigmàtic: Camí dels arbres i de tu – Per fi la tortuga. L’any 1990, la publicació de La mà de l’arquer em va ser un bon pretext per començar-lo a llegir, i m’hi vaig comprometre amb una ressenya al diari El Observador, i encara més, poc després, com a membre del jurat que va concedir a aquest llibre el premi nacional de literatura. No vaig conèixer personalment Miralles fins un temps més tard, quan, en publicar La ciutat dels plàtans, em va honorar demanant-me’n la presentació a la llibreria Laie.
D’això ha fet, ja, vint-i-cinc i vint anys. En van haver de transcórrer una bona desena més fins que, essent jo director de la Institució i ell membre eminent de l’IEC, vam coincidir amb freqüència i ens vam tractar una mica més. La seva severitat disfressada de murrieria, el seu sentit crític i un escepticisme d’aparença genèrica, irreductible, no amagaven, però, una certa disposició a l’afecte. Així em vaig sentir al seu costat: observat i respectat, i jutjat sense condescendència. Estic segur que això em va empènyer, en el cas que en fos capaç, com hi devia empènyer a la majoria dels que hi vam coincidir, a exigir-me més. Fer-nos ser més exigents amb nosaltres mateixos: aquesta deu haver estat una de les contribucions de Miralles a la nostra vida col·lectiva, i n’hi hem d’estar agraïts.
Copio, sense traduir-la, la ressenya d’un quart de segle enrere sobre La mà de l’arquer, per si fa profit a algun lector. L’obra és inclosa a D’aspra dolcesa, volum que el 2002 va aplegar la poesia escrita fins aleshores; després, el 2008, encara apareixeria No me n’he anat, un bon títol per acabar.
(més…)
