Chào ông Viêt Nam

Les guíes recomanen de visitar les antigues capitals dels regnes de Birmània que són ben a prop de Mandalay. Una d’aquestes capitals és Ava, o Ratanapura. No vaig ser conscient en aquells moments de la importància que va tenir la Cort d’Ava en la història del país. Va ser la capital a partir de l’any 1364 fins l’any 1841. Una torre mig enderrocada de l’antic palau reial; unes muralles mig amagades entre els arbres; camins amples, antigues avingudes de la capital; poblets petits dins les antigues muralles; una pagoda perduda a la vora d’un llac i un monestir, Bagaya, sortosament en peus, intacte i construït en fusta de teca. Avui uns monjos vetllen per el seu manteniment i també funciona una escola per els infants de la zona. Va ser construït l’any 1838 per el Rei Bagydaw. 267 columnes enormes de fusta sostenen l’edifici. Per cert el Rei Bagydaw, va ser molt prolífic, entre 207 dones i concubines, 62 fills i 58 filles. Van sobreviure la meitat.
Ava va ser una Cort poderosa durant quasi quatre secles. Avui no hi ha res. Camps, búfals, poblets, camins frondosos, vegetació exhuberant i sobretot una llum esplendorosa. Ava és en una illa. El pont de teca U Bein comunica la antiga capital amb Amarapura i Mandalay. Els anglesos van construir un altre pont, estratègic per arribar fins a Mandalay.

Vaig arribar a Ava en barca i després en un carro tirat per un cavall vaig anar travessant camins fins arribar al Monestir, passant prop de les antigues muralles. El cavall era un desastre. Quan li donàven un toc per córrer, es quedava quiet i quan ell volia, començava a trotar. És preferible caminar, però la gent del país no ho recomana, ja que en aquesta illa hi ha serps i no volen que els visitants tinguin cap ensurt o …. d’aquesta manera fem ús dels carros i els donem feina.
El monestir Bagaya és preciós. Diferent. La seva construcción en fusta de  teca li dona un personalitat arquitectònica sorprenent. En els vells temps, secle XVIII,  aquest monestir era el bressol de la saviesa, on rebíen estudis de dret, història, literatura i ciències, generacions de ministres i prínceps. 
Però, com quasi tots aquests monestirs, temples o pagodes on no hi ha culte, el manteniment és nul i la pols envaeix tots els racons. També cal anar en compte quan camines per fora i per dins del monestir. Com és habitual, sabates fora. Mai he caminat tan de temps descalça com en aquest viatge. Fins i tot els dits dels meus peus s’han eixamplat !! En aquest monestir cal anar en compte, però; els claus que sobresurten del terra, de la fusta, són un perill. Ningú ho té en compte. 

La llum és la clau per no deixar passar aquesta visita si algún viatger s’apropa a Birmània. Té un resplandor especial i els colors de l’aigua, de la terra, dels tamarinds, de les palmeres, dels camps d’arròs o de blat et fan volar la imaginació. En aquell moment no sabía exactament per què. Ara sí. La Cort d’Ava, i el seu Rei, els centenars d’elefants, els pobles, els súbdits, tots plegats davant el palau reial, en una recepció per donar la benvinguda a un convidat d’honor, un viatger de terres llunyanes conegut per el nom de Marco Polo.
Em va agradar Ava, per la seva placidesa, la seva llum, els colors i sense saber-ho, malgrat les explicacions de’n Aung Zwa que sí ens va dir que va ser una de les capitals més importants del país, vaig intuïr,  i em vaig imaginar, que Ava va ser alguna cosa més que una capital. 
Us deixo algunes fotografíes en l’arxiu. 

Avui fa 14 anys i 39 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

És imprescindible que l’aparell d’aire acondicionat funcioni. Fa molta calor. Però en aquest país, Birmània, si l’al.lotjament escollit no és propietat de la Junta dels Generals, et pots trobar: 1)L’aparell és antic i fa un soroll molt i molt estrident. 2) Les apagades de llum són freqüents i aleshores l’hotel no té un generador. 3) Sempre hi ha un ventilador que et ‘salva la vida’ …  4) En alguns d’aquests petits hotels hi ha piscina … 5) És un goig poder nedar i refrescar-te en una piscina en mig d’una Ciutat i envoltada d’arbres, flors i silenci.
La cultura i la cortesia birmana, de sempre, ha estat oferir al.lotjament als visitants, i d’hotels de fet no n’hi havíen. Els colonitzadors anglesos van començar a construir aquest tipus d’establiments, perque evidentment no estava ben vist viure en cases dels seus súbdits amb la manca de comoditats i comfortabilitat que ells volíen. Ara anomenen aquestes cases ‘guest homes’, però han de tenir autorització per al.lotjar visitants, i registrar els noms i portar el llistat totes les nits a la policia. Fins i tot, si tens amics i et conviden a casa seva, corren un risc; han d’informar a les autoritats del barri, del poble o del monestir, el nom dels hostes, per escrit. Si per una casualitat aquests hostes resulta que són escriptors, periodistes, fotògrafs, cooperants o senzillament sospitosos, la família que t’ha ofert alberg s’arrisca d’anar a la presó, ser jutjats i amb una mica de sort li poden caure uns set anys de presó !

No va ser el cas de l’Hotel Mandalay City on em vaig al.lotjar. Un bon hotel, bon servei, excel.lent esmozar, aire acondicionat no gaire sorollós, generador amb una mica de retard, i amb piscina. Quan vaig començar a organitzar el viatge vaig tenir molta cura en escollir els hotels i no anar  a raure als hotels propietat de la Junta.

A les nou en punt ens esperava en Aung Zaw, guía amb llicència, i també llicenciat en Físiques, professió que no exerceix evidentment. Parla un anglès perfecte i en un cotxe prou còmode, amb aire acondicionat va començar la visita per aquesta Ciutat estranya, amb nom evocador, poètic, ‘moderna’.
Aquest día, 29 de setembre de 2009, visitaríem Amarapura, Ava i Sagaing. Els veritables regnes i el poder, abans del naixement de la Ciutat de Mandalay l’any 1850 aproximadament, decisió dels colonitzadors anglesos.
Les cases no tenen una uniformitat i en veus de molt luxoses, molts pobres, decadents. Els xinesos van començar a arribar no fa gaires anys i són els que dominen els comerços i ténen les cases més ben construïdes.
Cotxes vells, bicicletes, motocicletes, camions amb motors ‘a la vista’, autobusos plens amb gent sentada al sostre, penjada pels costats.
A mesura que anàvem sortint del centre el paisatge canviava ràpidament. La vegetació bellíssima i l’aigua del llac Taungthaman i els diferents canals t’envoltàven.
Vam arribar al pont anomenat U-Bein ja dins el terme d’Amarapura (un altre nom preciós). Aquest és el pont de fusta de teca més llarg del món – 1.2 kms i ja té més de dos-cents anys. En les èpoques àrides, les aigües del llac desapareixen i la gent pot creuar tranquil.lament per anar a Ava. Aquest era el pont que els Reis d’Ava utiltzàven com a sortida del seu regne.
A la sortida i a la posta del sol és quan la bellesa d’aquest pont arriba el seu més gran nivell. 
Una munió d’infants ens esperàven en baixar del microbús. Tots volent vendre objectes de jade, de fusta, mocadors. Necessiten els diners, ja ho sé. També sé que tot el que venen no està fet ‘made in China’. Però no pots anar comprant tot el que t’ofereixen, tot just en començar el viatge.
Com són molt llestos i et parlen en anglès i fins i tot en castellà, vaig poder fer ús del meu poder per explicar que també havia de comprar objectes artesans als altres infants de la resta del país que encara em faltava per visitar !!!! 
El lloc, el pont, la gent creuant, pescant, els estudiants sortint de l’escola … aquest pont d’U Bein tan ben fet. No vaig poder anar-hi ni a la sortida ni a la posta del sol, però tan se m’en dona, jo vaig ser feliç creuant-lo, badant, respirant, mirant les aigües tranquil.les i les dones intentant pescar per el dinar del dia.

Avui fa 14 anys i 35 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Mandalay és la segona Ciutat més important i amb més habitants de Birmània. És a 716 kms al nord de Rangoon, en una zona àrida i ja us aviso … fa molta calor.
Aquest nom ens evoca poesia, mística, com Samarkanda… res d’això. Quan arribes, com jo ho vaig fer en barco, riu amunt des de Pagan, et trobes amb una Ciutat caòtica i per sobre de tot, una flaire de tristor, pobresa, resignació, però també pau i lluita.
El viatge des de Pagan, o Bagan, és llarg, però recomano aquest mitjà de transport. Dotze hores;  però en aquest viatge he conegut i he après a navegar per rius encalmats, a poc a poc. Els que viuen prop del riu o del mar, ja coneixen aquesta sensació d’estar mirant el moviment de l’aigua i no t’avorreixes ! El barco s’anomena ‘Malikha’ i és ”el ràpid”. És un transport especial per a visitants i estrangers. El veritable barco per els birmans és lent, ple a vessar i el viatge pot durar de 22 a 35 hores ! Em van informar que la sortida era a les 07:00 del matí i l’arribada a les tres de la tarda. La realitat: Sortida a les 06:00 del matí, arribada a Mandalay a les 6 de la tarda !!
Mandalay no és una Ciutat antiga. La van projectar els colonitzadors anglesos tot just a meitat del secle 19. Al voltant de Mandalay ens trobem amb Sagaing, Amarapura, Mingun i Ava. Antigues capitals de regnes i corts imperials; el poder.
Quan arribes, però, a Mandalay la visió és captivadora, de somni. Els ponts que creuen el riu Irrawaddy; a l’esquerra Sagaing on es poden veure els pujols coberts de bosc i les puntes de les pagodes i monestirs; a la dreta Amarapura amb les seves stupas blanques i els troncs de fusta de teca que arriben lentament a port. El sol s’amagava lentament i uns núvols negres amenaçadors cobríen el cel. El color daurat de les stupas amb una brillantor evocadora de vells temps donava aquest contrast real de la Ciutat somiada.

A l’embarcador la visió ja em va donar la primera impresió que tenia por de veure .. pobresa, mal viure. Vam anar en cotxe fins a l´Hotel, al centre de la Ciutat. Carrers amb esvorancs. L’Hotel situat en mig d’aquest barri cèntric, però amagat. Teníem una cita amb un monjo a les 4 de la tarda. Ens esperava. Feia de missatgera i portava diners, molts, material i altres coses, per una escola que ja havíen construït no gaire lluny de Mandalay, amb l’ajut d’un grup de bona gent del Vallès Oriental. En un taxi atrotinat, tipus furgoneta, amb seients al darrera, vam anar al Monestir. Més de quatre mil monjos hi viuen. En la revolució de l’any 2007, aquest monestir va ser dels primers en sortir al carrer. En tornar a l’Hotel vam voler degustar menjar birmà i cercar un restaurant. Difícil. Caminar per les voreres és com una gymkhana. Els esvorancs continúen, els desnivells, taules i cadires, gent, bicicletes, mercaderies. Havíes de preocupar-te més per no caure, que de saber on dimonis estava el restaurant recomanat. Però hi ha funcionaris que s’ocupin dels ciutadans d’aquesta Ciutat? Homes apropant-se per preguntar si volíem canviar dolars en kyats.

Perque a Birmània no pots canviar als bancs; ho has de fer al carrer, o als hotels o a les agències. 1.200 / 1.100 /1.000/980 kyats per 1 USD dòlar. No accepten targetes de crèdit, ni tens cobertura de mòbil. Si els bitllets de dòlar són de la sèrie CB, no els volen i si tenen una petita rascada, tampoc els accepten. 
El restaurant Lashio no va resultar ser tan extraordinari com diuen a les guíes, potser perque vam arribar tard ( quasi 1/4 de 9 del vespre ) i quedava ja poc menjar i tenien pressa per tancar. La cervesa Myanmar, però, la vaig beure amb molt, molt de gust.
El dia va ser llarg i el cansament més que considerable. L’arribada a Mandalay no va ser triomfal, però sabía que tot canviaria a l’endemà.
Hi ha molt per explicar d’questa Ciutat.
Dues fotografíes : L’arribada a Mandalay és la de l’apunt. En l’arxiu he inclòs una fotografía dels molts noiets treballant en la descàrrega de teca.

Avui fa 14 anys i 33 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Diumenge ja marxo novament a Bangkok, una nit, per continuar el viatge que em portara a Laos. L’estada a Mae Sot esta essent molt, molt placida. Nomes l’activitat inacabable a l’escola amb els infants interromp aquesta tranquil.litat.
Fa calor, xafogor i quan es hora baixa s’ha  d’anar en compte amb els mosquits.
Venen moltissims ocells al pati de la casa. I els dragonets es passegen per els sostres, pero els noto com mandrosos, no he vist encara cap que hagi fet un bon apat. A la cuina va entrar un llangardaix,bastant gran, molt bonic, de colors verd, blau i vermell. Va marxar tot just jo entrava a la cuina. Formigues, ja son com una companyia mes. Escoltant musica, llegint, parlant amb en Andy i en John el primer metge col.laborant a la Clinica Mae Tao i en John fent un reportatge de tot el que passa dins aquesta petita Birmania, de l’etnia Karen sobretot, i que vol sobreviure, manifestar el seu orgull com a poble i perseverar en el seu crit de llibertat i de poder tornar a la seva Birmania sense pors.
Aprendre els noms dels infants es dificil ….. molt dificil. Son llestos, i l’hora de dinar, tots agafant el seu cistellet i sentats a terra, menjant solets el que els pares han preparat.
Torno a casa, a les dues de la tarda. La calor apreta de debo. El cel es blau,. molt blau, sense contaminacions, els nuvols son molt viatgers i m’entretinc mirant-los i imaginar-me formes. Al voltant de la casa plataners, palmeres amb cocos, papaies, flors de mil colors. Pero no tot es idil.lic ……  manca d’infraestructures, pudors, compte amb l’aigua.
Es un mon dificil. No hi estem avesats.
Malgrat tot ….. m’agrada.

Dins la maleta vaig posar-hi alguns llibres. Els meus amics a Dinamarca, viuen en una casa molt gran, en mig del camp, en un poble anomenat Ejstrup on només hi ha una petita botiga de queviures i algunes cases allunyades; no hi han carrers. Només la carretera que et porta fins a Skjern, on es troba la farmàcia, el metge, els supers, petites fàbriques, la biblioteca, benzineres. Hi ha un autobús que passa dos cops per dia que et porta a Skjern. Vaig pensar; millor m’emporto algún llibre per llegir, perque no estarem xerrant a totes hores, o caminant, o visitant i viatjant per Jylland.
Per què Birmània ? Doncs perque vaig començar un llibre a casa i el vaig deixar. Torno a començar i em vaig enganxar amb fruïció. M’ha emocionat; m’ha agradat; m’ha fet riure. El dia 23 de setembre d’enguany viatjaré a Birmània. Ja tinc el bitllet d’avió confirmat i pagat i també l’itinerari que jo mateixa m’he organitzat amb l’assesorament d’una agència majorista de Yangon. Els meus coneixements de Birmània són ara molt millors; el culpable és en Pascal Khoo Thwe i el seu llibre ”From the land of green ghosts” – Premi 2002 Kiriyama Pacific Rime.

L’any 1988 el Dr John Casey, professor de l’Universitat de Cambridge visita Birmània, i coneix a un cambrer d’un restaurant xinès a Mandalay apassionat de la literatura anglesa, especialment de James Joyce. Aquest encontre va canviar les seves vides. Pascal va nèixer l’any 1967 en un petit llogaret prop del llac Inle, de la tribu Kayan Padaung. Va estudiar a l’Universitat de Mandalay i posteriorment es va implicar en la revolta dels estudiants el 8.8.88. Va fugir per no ser assasinat o empresonat per la Junta Militar i va estar lluitant amb la guerrilla dels Karen a la frontera de Tailàndia contra el dictador. Va tornar a trobar al Dr Casey i ell li va proporcionar el visat i papers per poder marxar de Birmània. Va arribar a Cambridge i va estudiar al Caius College literatura anglesa. És el primer i únic membre d’una petita tribu, els Padaung, que ha aconseguit llicenciar-se a Cambridge. Els Padaung són coneguts arreu del món per els collarets que les dones es posen al coll, i que els tailandesos s’aprofiten d’elles com a reclam turístic. El Dr Casey el va esperonar a escriure el llibre de memòries.
”Un escriptor amb una elegància i sensibilitat fora de dubtes’ – ‘Aquest llibre és possiblement el millor llibre de memòria personal escrit aquest any’ – ‘ La narrativa és senzilla i meravellosa, i moltes vegades es llegeix com un llibre de ficció’.
” El que et sedueix del llibre és la bellesa de la seva prosa; rica, viva sense perdre mai el seu sentit humà”.
Hi estic d’acord amb tots els comentaris de les diferents crítiques. Feia temps que no m’emocionava tant una narració com ha estat la d’ aquest llibre.
He conegut la veritat del què passa a Birmània, totes les crueltats, la seva lluita, la sensibilitat de les diferents ètnies, les seves llengües, els seus costums, el seu respecte envers el seu entorn, el seu sentit de l’humor, les seves supersticions, les seves creences, el seu desig per ser lliures, el saber viure el present.
Curiosament, el viatge que ara he fet per Danmark i Jylland, m’ha servit per gaudir de la lectura d’aquest llibre i conèixer millor les terres i els pobles que d’ací uns mesos podré veure amb els meus propis ulls.
La fotografia correspòn a Shwedagon, Yangon. Vas ser feta per en S. l’any 1996. Els reis em van deixar a casa un scanner i puc passar les velles diapositives al meu ordinador, després de netejar-les una mica. Tinc feina, doncs, per anar escollint les diapositives que aniré arxivant a l’iMac. Els colors han perdut una mica, però amb un nou programa que m’he posat, procuraré que els colors tornin a ser els que van ser quan en S. va visitar aquest país llunyà l’any 1996. 
Avui fa 13 anys i 98 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Aquest instrument que podem veure, anomenat ‘pat waing’, està format per 21 timbals petits i com podeu escoltar, amb escala musical. El senyor Ta Bon, saing saya (mestre) és un music extraordinari. He anat cercant més informacions referides a la música tradicional birmana i l’orquestra tradicional anomenada ‘Saing Waing’. Precisament un del musics joves més interessants del nostre país, en Guillamino, en el seu últim disc ‘ Les minves de gener’ (molt recomanable)en algunes de les cançons, s’ha inspirat en aquesta música, amb un resultat magnífic. 

No sóc una entesa en instruments musicals, com l’amic blocaire   http://blocs.mesvilaweb.cat/laxabeba, però sí que m’agrada moltíssim la música i crec que la de Birmània, novament, és la gran desconeguda. Ja em rectificarà si escric algún barbarisme musical …
La Burmese Ensemble està integrada per 7  o 10 musics, i majoritàriament els instruments són de percusió, de vent i corda. Ja durant el secle XVIII, Po Sein, va dissenyar el ‘pat weing’, aquest conjunt de 21 timbals d’on el mestre -saing saya- sap treure tots els sons possibles. Certament la música és aspre, més aviat dura, repetitiva i potser amb sons estranys, com cascavells i l’escala musical probablement no és tant atemperada com la nostra música occidental, encara que la seva escala diatònica té set notes i em sembla que també utilitzen una octava. Això ja no ho sé de cert. Aquests són alguns dels instruments de l’orquestra :

Palwe: flauta de bambú.
Hne: Oboé, similar al ‘shanai’ hindú.
Pattala: Una mena de xilòfon.
Patma: Timbal baix.
Yagwin: Címbals o platerets
Michaung: Llaüt en forma de cocodril.
Saung Kauk: Arpa de 13 cordes en forma de barco.
Kyay-naung: Cercle format per diferents gongs.
També, de vegades i sorprenentment,  hi han violins de tres cordes, de la cultura Mon, i que molt bé podríen ser precursors dels violins occidentals.
Podeu veure algunes fotografíes dels instruments en l’arxiu, i demano disculpes als entesos per qualsevol errada o traducció incorrecte d’aquest apunt.

 

Un viatger va arribar a Birmània ja fa uns deu anys i en visitar Mrauk U, antic regne dels Rakhine, es va trobar amb aquest panorama, aquests colors, aquesta pau, aquest silenci amb un cert misticisme. Explica que aquesta imatge no la oblidarà mai.

Avui, per arribar a Mrauk U s’ha de viatjar en un petit vaixell des de la ciutat de Sittwe ( al sudoest, a la costa del golf de Bengala ), envoltada de soldats, ja que la seva Universitat és el focus de revoltes dels estudiants i als temples i monestirs hi  viuen monjos ‘perillosos, disposats a trencar la pau i la convivència’.

És un país bellíssim, maltractat per la crueltat des de fa dècades d’un règim militar genocida; no em cansaré de denunciar-ho.

L’antic regne de Rakhine és un dels llocs més misteriosos i desconeguts, avui, de Birmània. Però durant els secles XV, XVI i XVII els seus ports eren centres comercials de primer ordre on arribàven vaixells de l’Àrabia, del centre d’Àsia, de Dinamarca, dels Països Baixos, de Portugal. L’ètnia Rakhine són actualment birmans amb sang hindú, però en aquest regne es van establir pobles tibetans i birmans. Ténen Bangla Desh com a país fronterer. Però és Mrauk U el regne poderós d’aquestes terres. Avui un petit poblet de 20.000 habitants, sense electricitat, ni aigua, ni carrers i sempre esperant les temudes inundacions.

La primera feina en sortir el sol és encendre el foc per escalfar les cases. Les fotografíes a la sortida del sol ténen aquest aire místic del fum, la boira, la primera llum del dia.

Durant el secle XVII, holandesos, portuguesos i espanyols arribàven fins a Mrauk U, desde la Ciutat de Sittwe, el port més important. El transport es feia amb elefants. Un comerciant neerlandés va descriure Mrauk U com la ciutat més rica de tot Àsia, comparable a Amsterdam o Londres. Encara es poden veure els vestigis d’un antic barri europeu. La ciutat envoltada de canals i el riu Kaladan és avui una ombra del que va ser, però ha quedat aquest lloc que podeu veure en la fotografia on es poden visitar els antics temples i palaus dels secles XV, XVI i XVII; molts d’ells en un estat ruinós, però a diferència de Bagan on els edificis es poden veure per tot un terreny plà, immens, obert, a Mrauk U són entre pujols, petites valls i comunicats per rierols i rius.

Per visitar aquest indret únic i misteriós es necessiten com a mínim quatre díes sortint de Rangoon. Dos díes de viatge i dos díes d’estada.

Un punt i apart, molt important per els birmans. Durant el secle I, es va esculpir una figura de Buda, encara que molts historiadors la daten del secle VI A.C., utilitzant el mismíssim Buda Gautama com a model ! Aquesta escultura va ser molt venerada al regne de Mrauk U i en la seva decadència, l’any 1748 va ser trasl.ladada a Mandalay, on avui, tothom pot venerar-la. En l’arxiu podeu veure una fotografia. Està esculpida totalment en or.

Els llocs d’aigua em fascinen i el sudest asiàtic n’és plè; delta del Mekong; rius navegables; costes i illes; badia de Halong; platges; llacs; cascades; camps d’arròs; pluges monsòniques; inundacions. Tota aquesta exhuberància de terra i aigua embolcalla uns paisatges, una cultura, unes tradicions, una manera de viure i treballar,  úniques. Saben conviure amb l’aigua i l’estimen i es coneixen molt bé.

Aquest ja és el darrer apunt, el tercer,  del llac Inle. He escollit una fotografia de la gran festa que celebren tots els anys, entre setembre i octubre, Phaung-Daw U, on tothom va de peregrinatge per tots els pobles durant tots els díes de la festa.

És una de les festes més espectaculars del país. Durant 18 díes els remers condueixen la gran barca reial , que representa el karaweik, l’ocell daurat de la mitologia birmana. Els remers són voluntaris i durant els 18 díes, per torns, van de poble en poble, tots sense excepció, perque puguin veure els quatre Budas que transporta la barca reial.

La barca està custodiada per monjos i savis on es veu un baldaquí que cobreix els quatre budas d’or que són a la Pagoda de Phaung-Daw U. De fet tampoc són unes figures de Buda, sino uns blocs daurats sense cap forma i que durant tot l’any són dins la pagoda, i només surten durant aquesta gran festa.

L’origen d’aquesta festa el trobem a finals del secle XII. El rei Alaung Si Thu, va extendre la religió budista en el seu regne, i quan feia viatges al llac Inle sempre transportava  figures de Buda al sostre de la seva embarcació. Aquests objectes, es van convertir en imatges de culte per la gent i així les vàren conservar els monjos de Phaung-Daw U.

L’any 1965 la barca reial va patir un greu accident, ja que arrel d’una gran tempesta de fortes pluges i vent, es va enfonsar i les figures de Buda també. Embogits, la gent va nedar fins al fons del llac per cercar-les i només en van trobar quatre. Van tornar a la pagoda absoutament angoixats per la pèrdua d’una de les imatges, però a l’entrar la van veure dins la pagoda ! És una història que expliquen i mai acaben. Ara només surten amb les quatre imatges trobades al fons, i van posar el baldaquí per protegir-les. 

He trobat algunes fotografíes de la barca reial i els remers, com també de la pagoda

Phaung-Daw U.

Abans de viatjar al llac Inle, sobretot durant el període setembre/octubre (lluna plena) cal informar-se de les dates de la festa. És més difícil trobar al.lotjament i també hi ha una munió de gent considerable, però penso que si pots anar-hi, vius una experiència i emocions inimaginables.

En el meu apunt anterior he explicat l’enginy dels intha per pescar al llac Inle fent servir una cama per remar, l’altra per mantenir l’equilibri, i així tenir les mans lliures per llençar la nansa cònica i poder pescar. Aquest mètode és veritablement únic.

Durant les festes de Phaung-Daw U celebren curses de rem, amb una cama, òbviament. Les fotos que trobo a la xarxa són veritablement bellíssimes, i ja m’agradaria a mí poder dir algún día que les he fetes jo mateixa ….

En el meu viatge imaginari i encara pendent, el llac Inle és un lloc sorprenent. Està situat a 900 m d’altitud; 50 kms de llarg, 10 kms d’amplada i 5 metres de profonditat. Els anglesos, durant els anys colonitzadors, hi anàven sovint per refrescar-se i sortir de Rangoon on teníern petites casetes de bambú a la vora del llac.. Molts viatgers anomenen el llac Inle i les seves poblacions , la ‘Venècia del sudest asiàtic’ i no els hi falta raons. Però és que a més et trobes amb una població de l’ètnia intha d’una intel.ligència fora de de dubtes. Quan van ser expulsats de les seves terres, i d’això fa secles (XII ), l’únic lloc on podíen establir-se va ser al llac, però tampoc podíen terra endins. Aleshores van construïr les cases de bambú dins l’aigua i van ingeniar-se com sobreviure; van aprendre a fer de pagès, pescadors, manyàs, teixidors i evidentment grans comerciants. Com no era gens fàcil viure sobre l’aigua, van tenir una idea ( genial ) de construïr horts flotants, senzillament amb els jacints d’aigua i altres herbes, i la terra del fons del llac. Són masses vegetals, algues, jacints d’aigua i herbes que s’amunteguen a les vores del llac amb una alçada d’un metre aproximadament. Els inthas tallen aquestes masses en unes bandes de 15 metres de llarg per 2 d’ample i les llencen al llac. Posteriorment les cobreixen de terra i fang i planten les llavors. En aquests horts tant peculiars planten enciams, tomàquets, mongetes, patates.

La pesca també és una de les seves especialitats i aquí tenim un fet ben diferencial.

Com utilitzen unes nanses de forma cònica, molt particulars, ja que el llac té poca fondària, les omplen d’algues i herbes i les deixen en llocs on saben que hi ha peixos. Quan els peixos són dins, aleshores treuen aquestes nanses. Ara bé, han de fer servir les dues mans per aquesta feina, i aleshores s’han convertit en uns experts en remar amb un peu, fer el contrapès amb l’altre i tenir així les mans lliures per poder pescar. Les fotografíes dels pescadors del llac Inle són les favorites dels turistes i ells ho saben. Quan veuen un barquet amb visitants, s’hi posen bé per la foto i poder demanar algun bitllet a canvi.

Les pagodes i stupas també estàn construïdes sobre l’aigua. Són una meravella, i és cert que t’hi trobes en una Venezia ‘diferent’.

Hi ha un període a l’any que celebren les seves festes, el Phaung-Daw U, depenent de la lluna plena, entre setembre i octubre,  durant dues setmanes, i el brogit, les curses, la dansa, els espectacles de titelles, la música, tot forma una unitat dins aquest llac de 50 kms i situat al centre de Birmània.

La població més important és Nyaungshwe, que significa ‘figuera d’or’. En aquesta població es poden trobar tot tipus d’al.lotjaments i serveis.

Es pot arribar en avió a l’aeroport, militar, de Heho a 28 kms i hi han vols desde Rangoon,Mandalay o Bagan.

També es pot viatjar en tren fins Shwenyaung que és més a prop i de l’estació es pot compartir una camioneta amb altres viatgers.

Però, compte amb els mosquits ! S’ha d’anar preparat, camises de màniga llarga, i pantalons llargs, i molt de ‘Relec’ !! Aigua sempre en botella i no posar-hi glaçons dins el got !

Podeu veure la fotografia dels horts, tan ben posats en línia vertical i també he inclòs algunes fotos m és a l’arxiu.

No voldria deixar de dir que sempre s’ha de pensar el què passa a Birmània, però això no eximeix que és un país absolutament meravellós com tots els del sudest asiàtic.

Amics que han estat a Birmània em van explicant les seves impresions i a més vaig llegint tot el que puc. No he oblidat, per això, l’activisme pacífic i constant per demanar la llibertat per aquest país. Un día podré anar-hi i fer les meves fotografíes i anotar les meves impresions en el  meu bloc de notes.

Continuarà …..

És el lloc on els birmans mediten, resen i demanen libertat. Tots els aconteixements polítics del país de confrontament envers la Junta, de manifestacions no violentes, de meditació, sempre passen per Shwedagon. És, sense cap mena de dubte, el lloc més bonic del sudest asiàtic, on trobes la pau, la tranquil.litat, el recolliment i en mig de tanta bellesa, més que mai, et preguntes, el per què de tanta violència i crueltat per part d’un govern genocida i dictador. Ahir mateix vaig llegir que dels 180 països del món, Birmània és amb el no. 179 el més corrupte del món; l’últim és Somàlia. Trist.

La última de les manifestacions va tenir lloc el setembre de 2007, i tots ho recordareu.

L’origen d’aquesta pagoda es perd en els anys. 2.500 anys, 3.000, 2.000 …. el cert és que al turó de Singuttara ja existía una pagoda on reposàven les relíquies dels tres últims Budas. D’acord amb una de les múltiples llegendes, van passar 5.000 anys fins que l’últim Buda va baixar a la terra i va passar de llarg de Singuttara. La pagoda no podia perdre els seus privilegis com a lloc sagrat del budisme, i el rei Okkalapa dels Suvanmabhumi va pujar dia rera dia, a resar, a pregar, a meditar fins que el miracle va ocórrer, i van caure 8 cabells de Buda. En aquell mateix lloc es van començar a construir pagodes, una sobra l’altra i es van utilitzar materials com plata, or, coure, estany, plom, rubís, maragdes fins arribar a una alçada de 98 metres. Al llarg dels anys s’han construït moltes més pagodes i tot forma un conjunt absoutament impresionant. Han patit diversos terratrèmols i l’any 1786 la punta més alta de la pagoda va caure.

La bellesa d’aquest conjunt és la seva simetria i la complexa geometria de les seves formes i estructures. La part més baixa de la stupa hi han unes 8,688 peces d’or i a la part més alta unes 13,153 peces, també d’or. És molt difícil de veure la punta més alta de la pagoda i poder veure-la amb tot detall i observar els 5,448 diamants, 2.317 rubís, els zàfirs i altres pedres precioses; 1065 campanes d’or i a dalt de tot, un diamant solitari de 76 carats.

El conjunt de stupas de Shwedagon és obert tots els dies desde les 5 del matí fins a les 9 del vespre.

Birmània és un país molt ric en pedres precioses ( bé que ho sap el seu comprador numéro ú, Àfrica del Sud ). Shwedagon es va anar construint fa més de dos mil anys, amb els materials que la terra els donava. Avui tota la seva riquesa va a parar a la Junta i les engrunes al poble.

En l’arxiu podeu veure més fotografíes d’aquest lloc sagrat del budisme.

La mirada d’aquesta dona, dins un dels centenars de temples de Bagan, és profonda, de pau, et parla, no sap ben bé què passa, però igualment t’ofereix una flor.

Els poble birmà és silenciós, obert, amable, somrient. Coneix molt bé la situació en la que es troba el seu país. Són ells que treballen i construeixen les carreteres, i tota les infraestructures que la junta decideix de fer, però forçats i sense rebre res a canvi.

Sempre he tingut correspondència amb persones que he conegut en els meus viatges … excepte Birmània. No poden parlar, no poden enviar emails, no poden enviar faxes. Però és enriquidor poder parlar amb ells en persona, fluixet, ser al seu costat.

En la segona foto de l’arxiu, podeu veure una altra mirada de dona. Aquesta, és una mirada de felicitat, mentres fuma un cigar enorme.

Veritablement he trobat dins la xarxa fotografíes extraordinàries.

Sí,tinc un viatge pendent: Birmània. Ara, però, és una mica difícil poder obtenir un visat si no contractes un viatge organitzat i visites els llocs que la Junta té previst que els turistes poden veure. Però, penso que després de tants posts que he anat escrivint de denúncia, començar un ‘viatge imaginari’ per aquest meravellós país, paga la pena. És de justicia parlar de Bagan, el llac Inle, Mandalay, Rangoon i molts altres llocs que són imprescindibles…. i la gent, els infants.  La Junta també té organitzat un creuer per el riu Irrawaddy ( avui un nom trist ), de Rangoon a Mandalay, en un antic vaixell anglès, restaurat. Crec, però, que el cost d’aquest viatge és bastant car. 

Bagan és un dels llocs que qualsevol viatger per el sudest asiàtic no es pot perdre mai.

Penso que és més espectacular que Angkor, a Cambodja i tot i que es troba en una zona àrida, a 175 kms de Mandalay, els colors, la llum, el paisatge, els més de 2000 temples, tot en conjunt, fascina. Fa més de 20 anys  que la UNESCO intenta declarar Bagan Patrimoni Mundial de la Humanitat, però la Junta i el general genocida s’hi ha negat sempre. Quan viatges per Birmània, no hi han quasi carreteres asfaltades, però per arribar a Bagan, la Junta ha fet construïr una autopista, hi ha un hotel de luxe, un camp de golf i em penso que es construeix una torre que trenca completament la bellesa del conjunt. El viatger podrà comprovar com la Junta ha rehabilitat o restaurat algún temple i es podrà veure com ho han fet de malament. Per sort, n’hi han centenars i centenars que encara són originals, sense restauracions, però si aquest govern continúa no deixant entrar als experts de l’UNESCO o qualsevol altra organització, em fa temer que aquest tresor es podrà perdre. Però estàn els monjos i les monges budistes, therawada. Més de 400.000 monjos i 75.000 monges en tot el país. Ells, amb les dones birmanes, els estudiants, són imprescindibles per el futur del país. Són ells que han ajudat i ajuden al poble. Ells donen vida als temples i als llocs com Bagan.

Els opositors a la Junta estàn empresonats o en camps de refugiats o a l’exili.

Però, jo vaig fent el meu viatge imaginari, i podeu veure aquesta fotografia de Bagan. Fa obrir tots els sentits. Els viatgers que han fet reserva a l’hotel, poden contractar un viatge en globus i poden jugar a golf entre aquests temples de meditació i pau que els envolten. Contrast cruel i sorprenent si pensem en el delta de l’Irrawaddy o les ètnies de les fronteres.

Continuarà …..