Mandalay II .. viatjar per Birmània (Myanmar)
La cultura i la cortesia birmana, de sempre, ha estat oferir al.lotjament als visitants, i d’hotels de fet no n’hi havíen. Els colonitzadors anglesos van començar a construir aquest tipus d’establiments, perque evidentment no estava ben vist viure en cases dels seus súbdits amb la manca de comoditats i comfortabilitat que ells volíen. Ara anomenen aquestes cases ‘guest homes’, però han de tenir autorització per al.lotjar visitants, i registrar els noms i portar el llistat totes les nits a la policia. Fins i tot, si tens amics i et conviden a casa seva, corren un risc; han d’informar a les autoritats del barri, del poble o del monestir, el nom dels hostes, per escrit. Si per una casualitat aquests hostes resulta que són escriptors, periodistes, fotògrafs, cooperants o senzillament sospitosos, la família que t’ha ofert alberg s’arrisca d’anar a la presó, ser jutjats i amb una mica de sort li poden caure uns set anys de presó !
A les nou en punt ens esperava en Aung Zaw, guía amb llicència, i també llicenciat en Físiques, professió que no exerceix evidentment. Parla un anglès perfecte i en un cotxe prou còmode, amb aire acondicionat va començar la visita per aquesta Ciutat estranya, amb nom evocador, poètic, ‘moderna’.
Aquest día, 29 de setembre de 2009, visitaríem Amarapura, Ava i Sagaing. Els veritables regnes i el poder, abans del naixement de la Ciutat de Mandalay l’any 1850 aproximadament, decisió dels colonitzadors anglesos.
Les cases no tenen una uniformitat i en veus de molt luxoses, molts pobres, decadents. Els xinesos van començar a arribar no fa gaires anys i són els que dominen els comerços i ténen les cases més ben construïdes.
Cotxes vells, bicicletes, motocicletes, camions amb motors ‘a la vista’, autobusos plens amb gent sentada al sostre, penjada pels costats.
A mesura que anàvem sortint del centre el paisatge canviava ràpidament. La vegetació bellíssima i l’aigua del llac Taungthaman i els diferents canals t’envoltàven.
Vam arribar al pont anomenat U-Bein ja dins el terme d’Amarapura (un altre nom preciós). Aquest és el pont de fusta de teca més llarg del món – 1.2 kms i ja té més de dos-cents anys. En les èpoques àrides, les aigües del llac desapareixen i la gent pot creuar tranquil.lament per anar a Ava. Aquest era el pont que els Reis d’Ava utiltzàven com a sortida del seu regne.
A la sortida i a la posta del sol és quan la bellesa d’aquest pont arriba el seu més gran nivell.
Una munió d’infants ens esperàven en baixar del microbús. Tots volent vendre objectes de jade, de fusta, mocadors. Necessiten els diners, ja ho sé. També sé que tot el que venen no està fet ‘made in China’. Però no pots anar comprant tot el que t’ofereixen, tot just en començar el viatge.
Com són molt llestos i et parlen en anglès i fins i tot en castellà, vaig poder fer ús del meu poder per explicar que també havia de comprar objectes artesans als altres infants de la resta del país que encara em faltava per visitar !!!!
El lloc, el pont, la gent creuant, pescant, els estudiants sortint de l’escola … aquest pont d’U Bein tan ben fet. No vaig poder anar-hi ni a la sortida ni a la posta del sol, però tan se m’en dona, jo vaig ser feliç creuant-lo, badant, respirant, mirant les aigües tranquil.les i les dones intentant pescar per el dinar del dia.
Avui fa 14 anys i 35 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.