Chào ông Viêt Nam

El nostre amic monjo, com molts d’altres, era a punt per recollir el seu passaport amb un visat vàlid de tres mesos per sortir de Birmània i tornar. L’Ambaixada de França a Rangoon/Yangon, n’eren els responsables, després d’haver entregat tot els papers i pagar 80 Euros, tota una fortuna per a ell i qualsevol ciutadà de Birmània (els ingressos de quasi un any). 

Bitllet d’avió, amb reserva tancada, cartes d’invitació per celebrar conferències d’entitats culturals i ajuntaments, juraments visats per la policía de fer-se responsables de la seva estada a Catalunya, més juraments de les persones amigues de la seva manutenció, un altre jurament que se l’acompanyi personalment a l’aeroport per tornar a Rangoon, més els papers exigits per el seu propi govern.

La resposta va ser: Com viatges a un altre país que no és França hauràs d’anar a l’Ambaixada d’aquest país a Bangkok. Els 80 Euros, però, se’ls queden; és una taxa obligatòria de la Unió Europea i que no és retornable. Però no estem en una Europa Unida ? No ens representa aquesta Ambaixada ? S’ha rebut tota la col.laboració per part de l’Ambaixada d’Espanya a Bangkok, però els que ténen la última paraula, són evidentment, els militars de la Junta a Birmània i la poca col.laboració i interès de les Ambaixades europees i d’altres països a Myanmar/Birmània.
El nostre amic ens expressa els seus sentiments : Abans de demanar el visat, ja em van dir els amics que el poble de Myanmar no és ben  tractat en les Ambaixades. Potser perque som pobres, perque tenim un govern militar, no tenim educació, ens queixem, demanem llibertats, no no ens tracten bé, i nosaltres rebem al visitant amb els braços oberts, amb somriures, les nostres cases estàn sempre obertes, però nosaltres no rebem res. NO puc anar a Tailàndia; la policia ens ho revisa tot; si em donen un visat seré lliure, però ho vull ser-ho dins el meu país. Mai m’he sentit tan trist com fins ara i no tinc cap motivació per ser ‘amable’ ni ‘somriure’ a la gent europea.
Sentiments sincers ….. crítica dura davant tot el món occidental i estaments i organitzacions internacionals que s’omplen la boca amb bones paraules, boniques, petits ajuts, però continúen mantenint en el poder a una junta militar cada vegada més perillosa per tota aquella zona del sudest asiàtic, amb acords amb Corea del Nord, amb la Xina,  amb Rússia, amb la Índia, fins i tot amb Tailàndia. 

El conte comença quan uns joves van arribar a Birmània/Myanmar perque els havíen dit que és un país meravellós i sí, és cert. Es van trobar amb una gent que sempre somriu, però amb les mirades tristes. Es van trobar en un país que les llibertats no existeixen. Van conèixer un monjo i ell per practicar el seu anglès, van començar una conversa que es va anar allargant, i allargant, fins que en tornar a casa, a Catalunya, van decidir ajudar i col.laborar.
La seva fermesa, ajuda i entesa amb el seu amic, han fet que el seu projecte sigui ja una realitat, i la motivació dels milers i milers de monjos de dins el país continúa en el seu desig que tots els nens i nenes tinguin el dret a l’educació. També perque no es vagin perdent les generacions, com està passant des de fa més de 50 anys i perque no hi hagin més reclutaments de nenes i nens soldats, en definitiva ajudar a la seva gent a viure una ‘miqueta’ millor.

Però després de la revolució del safrà l’any 2007, la vida dels monjos és complicada. Se’ls vigila, però se’ls venera a la vegada.
I avui, abans de les eleccions previstes del mes d’octubre, fraudulentes, el govern militar ha suspès tots els tràmits per aconseguir un passaport i visats als monjos que viuen dins el seu pais ( uns 400.000 i a més sense dret a vot … ). Ténen por del què diràn quan siguin a Catalunya, o a Noruega, o a Canadà, a al Regne Unit, o a França, o al Japó, etc. etc.
Els exigeixen ara que han de presentar un ‘DHAMMACARIYA DEGREE’ , una carta d’invitació del sponsor que et convida i la aprovació del ministre militar per afers religiosos de la Junta. Aquest ‘Dhammacariya degree’ és com un Master al Regne Unit i un status per el monjo com a estudiant amb títol de qualsevol Universitat.
Després de 2007, a les presons birmanes malviuen 252 monjos i moltíssims van fugir a l’estranger.

Sembla que el cap, el general de la junta militar, en una visita a Sri Lanka on viuen molts d’aquests monjos birmans exiliats, va rebre una humiliació per part d’ells. Van fer boicot, i no van acceptar cap donació religiosa per part del general i la delegació birmana.

Les donacions als monjos i als monestirs és important per la societat civil de Birmània, perque així guanyen ‘mèrits’ dins la tradició Budista, i si els monjos refusen aquests donatius, això pot comportar ramificacions negatives en les seves vides, com per exemple un karma molt dolent, dolorós.

Els monjos actualment a l’exili, estudiants en diverses universitats del món es van convertint dia a dia en activistes per aconseguir la llibertat del seu poble, i els que són dins de Birmània, en silenci, sense fer soroll, van construint escoles i ajudant socialment a la gent.

U Ashin Sopaka va ser fa poc a Catalunya i ens va regalar unes conferències plenes d’amor, de sentit comú, de pau, de llibertat, i sobretot demanant que no oblidéssim que existeix Birmània, que és  …. allà…..

Li vaig fer aquesta fotografía; la presonera més coneguda és al seu costat, a qui ell li dona tot el seu suport, com la majoria del poble Birmà, Shan, Mon, Karen, Kachin, Arakan, Karenni, Padaung, Pa- o i totes les ètnies que conviuen en aquest país anomenat ara Myanmar, abans Birmània.

Dues històries paral.leles de com aconseguir un visat; una simplement anecdòtica, però que sempre cal recordar tots els anys viscuts dins un estat dictatorial i militar, sense llibertats i la segona d’avui any 2010, i encara ‘sobreviuen’ aquestes manques de llibertat …..

Avui fa 14 anys i 352 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.