Estimada Queralt: Fa temps que no consulto l’Amades però estic segur que en algun lloc deu dir que la tradició de regalar llaminadures als fillols per Pasqua té una edat màxima a partir de la qual aquests són considerats ja adults i, per tant, el ritual es pot donar per acomplert. (O potser no, vés
Hi ha oficis que requereixen coneixements tecnològics o habilitats manuals i poca cosa més. El de fer cases, per exemple. Un arquitecte o un aparellador poden ser un excel·lents professionals i, alhora, ser uns perfectes cretins. O uns mala bèsties. Difícilment, però, aquesta característica personal apareixerà reflectida en el seu treball final. D’altres, en canvi,
Com cada dia matino força, aquest Diumenge de Rams. Encara no han tocat les 7. Ablucions de rigor, pastilla pel colesterol, revisió del correu electrònic i repàs virtual als diaris. Després baixo al quiosc a comprar-los en format paper i reprenc els articles de novetats editorials pel suplement especial de Sant Jordi en el punt que els vaig deixar ahir. Enguany,
Els bons amics Hermann i Sabine tenen la gentilesa de convidar-nos a l’estrena de “Praeludium de Màgia en Si Major”, l’últim espectacle del mag Hausson que es pot veure fins al 16 d’abril a l’Espai Brossa de Barcelona. No és pas aquesta la primera vegada que veig el mestre Hausson en acció i en el
Quarts de vuit del matí. Com cada dissabte baixo fins al quiosc de Sanllehí a buscar diaris. A mig camí sento una veu de dona que crida algú amb insistència quasi angoixant. (No n’estic segur, però juraria que crida un tal Sam). Tot d’una, a prop meu apareix un gos entre la filera de cotxes aparcats
Si algú tenia dubtes sobre la fal·làcia de la mítica frase que encapçala aquest comentari en tindrà prou mirant els titulars de tots els diaris d’avui. Resulta que la gran notícia del dia és la propera entrada en vigor d’una llei que farà possible una cosa tan normal -en països normals, és clar- com que
Avui, dia de Sant Josep, compleixo 56 anys i a l’hora de dinar farem festa grossa. Per curiositat aquest matí he rellegit el que vaig escriure aquí fa dotze mesos i val a dir que ho subscric paraula per paraula. L’únic afegitó que faria pertany (ai, las) a l’inventari dels mals físics ja que als meus crònics problemes cervicals
Un dels grans moments de la història de la humanitat va ser -n’estic convençut- el dia que es va inventar el formigó. El formigó és un material que té un munt d’avantatges: és fàcil de fabricar (només cal ciment, sorra, grava i aigua en les proporcions adequades), és hidràulic (és a dir, que s’endureix sense
Set i cinc del matí. Com cada dia si fa no fa a aquesta mateixa hora entro a l’edifici on hi ha el meu despatx amb la pila de diaris sota el braç. Tot el trajecte en moto des de casa fins a l’aparcament de la feina l’he fet amb la tonada de “Ritual” i “Elegia”,
La pregunta és retòrica i, sobretot, ingènua, ja ho sé. Tot i això no em resisteixo a formular-la. ¿Fins a quin punt és decent que una companyia com Telefónica -caracteritzada per una carta de serveis als seus clients notòriament millorable (tinc el matí versallesc, avui)- reconegui públicament, amb gran gatzara i sense que a ningú li caigui
Per culpa d’uns inesperats problemes de salut -bé… no siguem tremendistes que després Nostre Senyor ens castigarà: deixem-ho en una indisposició- l’A. i jo ens hem hagut de quedar a casa quan la nostra intenció era anar (per primera vegada en moltííííssims anys, que consti) a la manifestació d’ahir. Confesso que qui empenyia més del carro era
Reviso en DVD “Beetlejuice”, de Tim Burton, i m’adono -sense pretendre descobrir-li el Mediterrani a ningú- que tot l’univers de “La núvia cadàver”, de 2005, ja el portava dintre aleshores, el 1988. Quin paio, el Burton. Consell donat a tres adolescents presents ahir en una trobada familiar: “Sigueu tot l’insuportables i gilipolles que ara mateix
L’acte poètic -a les 12 en punt- es desenvolupava amb molta senzillesa. La Maria Oleart feia de presentadora i uns quants assistents, ja preparats, recitaven de memòria o llegien “La vaca cega”, l’”Oda nova a Barcelona”… o bé deien poemes de collita pròpia escrits per a l’ocasió. Recordo haver vist l’Antonio Pardo, del grup Poesia
Un dia de febrer de fa una pila d’anys -ben bé divuit o vint- vaig sentir per la ràdio la poeta Maria Oleart que parlava d’un acte íntim, sense prèvia convocatòria, gairebé clandestí, que des de feia uns quants anys cada segon diumenge de febrer, just quan els ametllers fan la florida, uns quants admiradors de
Dies enrere, en aquest mateix espai comentava la importància de poder conèixer el màxim nombre de punts de vista al voltant d’un afer abans de llançar-ne una opinió als quatre vents. Ho deia arran de la sorpresa que em va provocar saber les reaccions no gaire favorables que havia suscitat entre la gent de TV3 el llibre