Totxanes, totxos i maons

Quarts de vuit del matí. Com cada dissabte baixo fins al quiosc de Sanllehí a buscar diaris. A mig camí sento una veu de dona que crida algú amb insistència quasi angoixant. (No n’estic segur, però juraria que crida un tal Sam). Tot d’una, a prop meu apareix un gos entre la filera de cotxes aparcats i de seguida, uns trenta metres més avall d’on sóc, la propietària de la veu es fa visible. El gos la reconeix i se n’hi va directe.

Quan, seguint el meu trajecte, passo pel seu costat gos i mestressa ja s’han retrobat -l’un torna a estar lligat a la corretja que porta l’altra- i sento que ella -una noia que no arriba als trenta anys i d’aspecte diguem-ne modern- li va dient coses a l’animal com “¡Sam: eres MUY MALO!” (així, amb to de majúscules) o “¿DÓNDE has estado?” o “Esto NO, NUNCA MÁS ¿ME OYES?” mentre li etziba trompades al llom (no gaire fortes, tot s’ha de dir) que sonen d’aquella manera sorda tan característica de quan espolses una manta.

Uns metres més avall, a tocar de la plaça, sento que s’han acabat ja els renys i no resisteixo la temptació de girar-me per veure com continua l’escena. És just en aquest moment quan se m’acut pensar que, en certa manera, he estat testimoni casual d’una reconciliació. Discret de mena, reprenc la meva ruta cap al quiosc i deixo la parella immersa en la intimitat del seu retrobament.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!