Totxanes, totxos i maons

Estimada Queralt:

Fa temps que no consulto l’Amades però estic segur que en algun lloc deu dir que la tradició de regalar llaminadures als fillols per Pasqua té una edat màxima a partir de la qual aquests són considerats ja adults i, per tant, el ritual es pot donar per acomplert. (O potser no, vés a saber. Diuen els que hi entenen que quan li convenia per arrodonir les seves teories el mestre Amades feia entrar el clau per la cabota i es quedava tan ample). (n’hi ha més)

Sigui com sigui, el cas és que des de fa vint-i-dos anys no hi ha hagut cap Diumenge de Pasqua que t’hagi faltat la mona del teu padrí i, francament, arribats a aquestes alçades no és qüestió de trencar el costum. ¿Per què et dic ara tot això jo que, precisament, sempre feia la conyeta que s’havia d’acabar amb les tradicions? Per un motiu que bé s’ho val: perquè resulta que ets tota una senyora llicenciada en Econòmiques amb lloc de treball des de fa uns quants mesos per terres alemanyes. Així doncs, a situacions especials, mones també especials. I per tant ja ho veus: separats per primera vegada per uns quants milers de quilòmetres, el padrí t’envia enguany una mona virtual amb forma de Bloc i regust de totxana a través d’aquest invent gairebé màgic que es diu internet.

Si aquesta fos una mona convencional li demanaria al pastisser que amb lletres de xocolata hi posés la següent inscripció: “Aprèn tot el que et calgui, no tinguis pressa… però torna!”, Vull dir que, a diferència del consell que Alfredo, el vell projeccionista de “Cinema Paradiso”, li dóna al jove Salvatore perquè s’allunyi del poble i no hi torni mai més, jo vull que sàpigues que necessitem que tornis a casa. Quan tu creguis que ho has de fer, però que tornis.

I no t’ho dic només perquè aquí has deixat una colla de gent que t’estima i que, per tant, li agrada tenir-te a prop sinó perquè el país (tu ja saps a quin petit poblat de gals irreductibles em refereixo) necessita gent decidida, emprenedora i preparada com tu (com vosaltres Milena, Marc, Eloi, Martina, Roger, Laia…) per continuar fent-lo tirar endavant.

Ara ets a Berlin, d’aquí a uns mesos potser canviaràs de destinació. Una mica més lluny o tal vegada més a prop. No t’hi amoïnis, però: ves-hi si creus que t’ha d’interessar. Forma’t, aprèn noves llengües, coneix altres maneres de viure i de pensar, fixa’t com s’ho fan els que en saben més que nosaltres i copia’ls bé i sense recança, no posis límits ni a la teva curiositat ni a la teva imaginació i quan creguis que has de tornar fes-ho disposada a menjar-te el món. Casa nostra, sovint tan mal menada (i manada), t’espera amb els braços oberts perquè ens cal gent com tu. Com vosaltres.

I res més. Ara que m’hi fixo crec que m’ha sortit una mona un xic sentenciosa i, fins i tot, amb un cert tuf a naftalina patriòtica. Ho deixo així, però. Ja ens coneixes, als de la meva generació: molta façana però en el fons som una colla de carrosses sentimentals. Estic segur, però, que la idea que et volia transmetre l’has captada perfectament.

És llesta com una fura, sabeu?, la meva fillola…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!