Totxanes, totxos i maons

Avui, dia de Sant Josep, compleixo 56 anys i a l’hora de dinar farem festa grossa. Per curiositat aquest matí he rellegit el que vaig escriure aquí fa dotze mesos i val a dir que ho subscric paraula per paraula. L’únic afegitó que faria pertany (ai, las) a l’inventari dels mals físics ja que als meus crònics problemes cervicals hi he de sumar un doloret persistent instal·lat a la zona lumbar que des de fa unes quantes setmanes m’està fent la guitza.

Farem festa grossa, a casa, perquè al voltant de la taula hi tindré els meus pares, la mare de l’A. i els dos nois de casa. Tres generacions, vaja. Pel que fa als pares ja fa una temporada que cada celebració -Nadal, aniversaris, sants…- té una particularitat afegida que tots coneixem però que, lògicament (lògicament?), ningú expressa en veu alta: “qui sap si aquesta no serà la darrera vegada que estarem tots junts”. Per això la fórmula habitual dels brindis –“Que l’any que ve ho poguem tornar a fer tots els presents amb la mateixa salut i alegria”– adquireix una dimensió que va molt més enllà del simple ritual.  (n’hi ha més) 

Recordo que quan l’Espinàs va viatjar a peu pel “páramo” de Sòria una dona vella, sorpresa en veure un foraster de la seva edat que arribava al poble caminant, li va comentar meravellada que tant ell com ella estaven “muy adelantados”. Una expressió que indica amb esfereïdora claredat que en el flux de les generacions la implacable “llei de vida” fa que hi hagi un moment a partir del qual, ho vulguis o no, estàs irremissiblement situat a la primera fila. “Adelantado”, vaja.

Cada dia que passa sé de més gent de la meva edat amb els pares que comencen a entrar i sortir d’urgències del Clínic, de la Creu Roja o de Sant Pau amb més freqüència de l’habitual. La punyetera llei de vida, vés. Aquesta que capgira els rols dels pares i els fills (ara protegits i protectors, respectivament) i que a casa ja estem vivint en pròpia carn. La mateixa llei de vida que d’aquí a vint-i-cinc anys ens posarà al capdavant de la cua als de la nostra lleva i farà entrar en acció als de la lleva dels nostres fills.

El gran dubte que ara mateix tinc és què passarà quan la generació dels nostres fills -caracteritzada per una preocupant passivitat demogràfica- sigui l'”adelantada”. Ni jo ni l’A. hi serem, d’acord. Segurament el món serà molt diferent de com el coneixem i, per tant, projectar cap aleshores les angoixes d’ara és amoïnar-se sense motiu. Tot i això a mi no deixa de preocupar-me… i em confirma en l’encert que, al meu parer, vàrem tenir l’A. i jo en decidir casar-nos aviat i tenir els fills de joves (també eren altres temps, ho sé).

Ah! I que consti que continuo aspirant més fervorosament que mai a complir amb el significat de la transcripció xinesa del meu nom (Joan/Yu-an) que vol dir “Una vida llarga i tranquil·la”. És a dir, que no em compliquin la vida ni em toquin gaire els collons. Se m’entén, oi?.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!