Totxanes, totxos i maons

Dies enrere, en aquest mateix espai comentava la importància de poder conèixer el màxim nombre de punts de vista al voltant d’un afer abans de llançar-ne una opinió als quatre vents. Ho deia arran de la sorpresa que em va provocar saber les reaccions no gaire favorables que havia suscitat entre la gent de TV3 el llibre de Carles Porta “Tor. Tretze cases i tres morts”, escrit arran d’un reportatge per al programa “30 minuts” de la cadena pública catalana.  (n’hi ha més)

El mes passat en aquestes mateixes pàgines totxàniques especulava sobre el significat d’una peça escultòrica situada en el pati central del tanatori de Les Corts de Barcelona i també d’una espècie de laberint al·legòric situat a la part exterior. El que jo definia aleshores com “enigma del tanatori” me’l va aclarir la mateixa autora de l’edifici, l’arquitecta Marina Salvador, que en una amable i detallada nota que vaig reproduir aquí m’explicava totes les vicissituds per les que va passar el seu projecte des del començament fins arribar a la formulació actual. Una formulació que, tanmateix, pel qui no en coneix els antecedents -el punt de vista de la persona que la va idear, vaja- conté prou dosi d’encís com per forçar primerament la meva curiositat i després la meva consulta. (I suposo que no he estat l’únic).

Una vegada més es demostra que en qüestions d’art l’espai que hi ha per al protagonisme de l’espectador és enorme. Tant, que cada vegada m’adono més de la quantitat de raó que té aquella frase -pedant a primera vista- que diu que l’obra d’art no s’acaba quan surt del taller de la persona que l’ha creat sinó que es completa quan perviu dintre de l’espectador que la contempla, se la fa seva i hi projecta les seves dèries, il·lusions, frustracions, cabòries…

Vaja, fins que no la contempla des del seu personal punt de vista.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!