Jo, francament, ja no ho veia clar, això de les tallades de la Ronda de Dalt cada dimecres per part dels veïns d’Horta que s’oposen a la narcosala de la Vall d’Hebron. No dic pas que no tinguin motius per manifestar la seva disconformitat amb una política municipal que sembla que no reparteix prou equitativament
Ja és negra nit a Chiang Mai quan el turista surt del cibercafè. Sense manies -passa poca gent a aquesta hora pel carrer- estira els braços per alleujar l’encarcarament de la llarga estona davant de la pantalla i comença a caminar fins a l’hotel. Sort que no és a gaire distància perquè ara se sent cansat. Molt cansat. Tot
Llegeixo en el bloc de Vicent Partal que la revista Forbes ha penjat en la seva pàgina web una espècie de càpsula del temps electrònica. La fórmula -senzilla, enginyosa i atractiva- consisteix a escriure missatges de correu electrònic -no badeu: hi ha temps fins al 30 de novembre- a la persona que es vulgui (fins i tot,
Si algú tenia dubtes encara sobre la importància d’Internet a la nostra vida quotidiana ja té una prova gairebé definitiva: sembla ser que durant la matinada del 30 al 31 d’octubre la Casa Real d’Espanya va retardar més de dues hores l’anunci del nom de la criatura que havien tingut els senyors de Borbón i Ortiz ja que els serveis
Trobada casual a la secció de llibres de l’FNAC amb la MP., filla d’una família amiga dels meus pares. Fa dos anys em va anunciar que esperava una criatura. “És un nen, es dirà Feliu i naixerà a primers de gener”. Recordo que li vaig dir “Bona gent, els Capricorn. A casa en tenim un” i que li vaig
Que ningú es posi les mans al cap si afirmo que Barcelona, la meva ciutat, és, per a mi, la més bonica del món. Mira que fa anys que la conec i sempre em sorprèn, sempre hi trobo algun racó per descobrir. Barcelona, a més a més, té un avantatge que moltes altres grans ciutats no tenen: unes
Si te’l mires de lluny el seu aspecte ve a ser com una taca de tinta de format rectangular de 6 centímetres de base per 4,4 d’alçada. Tot plegat una mica més de vint-i-sis centímetres quadrats. Quan t’hi vas apropant comences a distingir les línies del text. Quinze en total. En la primera, la de l’encapçalament,
Tones i més tones de nostàlgia anit mentre veia per la 2 el “Gran Angular” dedicat a les partides setmanals de Scrabble al Queimada. Fa deu o dotze anys vaig tenir la sort de formar part del grup fundacional dels campionats de Scrabble en català. Jugàvem a l’antic Queimada, el del carrer Dos de Maig, un local petit, estret
M’agradi o no admetre-ho (i reconec que no ho tinc clar, si m’agrada o no) em vaig fent gran. Els encarregats d’anar recordant-m’ho de tant en tant són els gestos reflexos. Aquells que es fan sense pensar però que, evidentment, els dicta el subconscient, que és savi tot i que vegades es manifesta amb uns certs components
Tarda de dijous barcelonina. Aires previs de festa major. Pel Raval es detecta una major presència de gent uniformada i just davant d’on treballo els serveis municipals han instal·lat una bateria d’urinaris portàtils. La síndrome de Gràcia, com si diguéssim. O posar-te la vacuna quan ja t’has infectat. Pel matí llegia als diaris el consell
En aquesta hora de tribulacions dominada per l’estètica (i l’ètica, ai las) dels sibarites del PowerPoint, en aquest món que atorga gairebé la mateixa importància a la matèria que s’explica com a l’eina amb la qual es representa damunt d’una pantalla reconforta trobar de tant en tant l’espurna de l’enginy i de la senzillesa aplicada a
Quan l’any 1970 vaig anar a fer el servei militar mon pare em va donar un consell. Un de sol, però d’aquells que no es paguen amb tots els quartos del món. “No traeixis mai els teus principis -em va dir-, però per poc que puguis procura passar desapercebut”. Després, en plena “mili”, tant en el campament
(la sèrie comença aquí) Un cop enllestides les obres que m’han obligat a desmuntar la biblioteca i els armaris on hi desava papers, quan m’he posat a endreçar els nous espais m’he trobat amb un munt de records alguns dels quals els he anat exposant en aquest Bloc els darrers dies. Avui, però, les batalletes arriben
(la sèrie comença aquí) Un dia de desembre de 1994 em va trucar l’escriptora Mercè Company. Volia ensenyar-me l’Aula de Lletres, una escola que ella i la seva sòcia Dolors Millat acabaven d’obrir al carrer d’Enric Granados de Barcelona dedicada a l’ensenyament de l’ofici d’escriure. En la mateixa trucada em va demanar si em faria gràcia
(la sèrie comença aquí) El maig de 1982 vaig tenir la sort de guanyar el premi de poesia Martí i Pol que convocava Comissions Obreres. M’hi vaig presentar amb un tríptic en català titulat “Ciutat Badia” que estava molt influenciat per la lectura de “Taller de arquitectura” (si en fa, d’anys, que les totxanes i