Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

19 de febrer de 2006
Batalletes
0 comentaris

(Com gairebé sempre) tenies raó tu, estimada A.

Per culpa d’uns inesperats problemes de salut -bé… no siguem tremendistes que després Nostre Senyor ens castigarà: deixem-ho en una indisposició- l’A. i jo ens hem hagut de quedar a casa quan la nostra intenció era anar (per primera vegada en moltííííssims anys, que consti) a la manifestació d’ahir. Confesso que qui empenyia més del carro era l’A. que, molt més intuïtiva -i menys mandrosa- que jo, estava convençuda que aquesta era la bona. Per declaracions anteriors estava clar que als feixistes del PP no els agradava gens la convocatòria. Pel que vaig veure al TN Migdia, al senyor Montilla tampoc. “Fora dubtes: s’hi ha d’anar”, vàrem dir-nos.  (n’hi ha més)

Així doncs, encara que la capitalització política de l’èxit per part d’ERC sigui inevitable (potser no us n’adoneu -i tant de bo l’èxit d’ahir no us encegui encara més- però és que ho esteu fotent de puta pena, companys) hi hauríem anat. Qui porti els comptes, sisplau, que hi afegeixi dos assistents més. Si més no a la columna de les presències espirituals.

A la nit vàrem veure el tractament que li va donar el TN Vespre de TV3: senzillament vergonyós. Ja han aconseguit que sigui “la seva”. Aquesta matí encara no he anat al quiosc de Sanllehí. Ho faré un pèl més tard perquè empalmaré a les 10 amb la sessió de Flotàrium i veuré com titulen els diaris que jo compro. Dels altres, dels que no compro, m’he limitat a passejar per les seves pàgines web. Veig que El Periódico, sempre subtil, reparteix portada entre ETA i la manifestació a la qual titula amb un “Èxit sobiranista” que compromet poc. El web d’El País, diario independiente de la mañana, no fa cap esment (si més no a la pàgina principal) i, francament, em fa mandra perdre el temps navegant pel seu interior. Ja s’ho faran, altra feina tinc. A l’ABC i a El Mundo ni se m’acut entrar, no fos cas que encara se m’enganxés alguna cosa lletja al disc dur.

Llegeixo el Bloc del Partal i me l’imagino “esparramat” al sofà de casa seva, tal com ell explica (*). Des d’aquí li envio la meva -la nostra, vaja; de l’A. i meva- felicitació a ell i, per extensió, a tots els que han treballat perquè la manifestació d’ahir fos l’èxit que ha estat.

No era la nostra intenció però els Isern hem fallat. Com gairebé sempre, l’A.  ho veia clar. Jo menys. Tant se val, però. De vegades els bons propòsits se’n van a fer punyetes en un tres i no res. I és que no et pots fer vell per res del món, collons.

————————————————————————————————

 (*) Conten les cròniques que quan apuntaven les primeres llums del 20 de setembre de 1981, molt poc després que acabés l’històric concert de Simon & Garfunkel a Central Park, Artie Garfunkel passejava per la gran esplanada novaiorquesa plena de deixalles i ocupada pel personal de la neteja amb uns ulls com plats, absent a la fatiga i a la tensió acumulada. Gaudint dels instants irrepetibles que acabava de viure damunt de l’escenari. Vull pensar que en aquell moment aquell home havia arribat a la plenitud. D’alguna manera -i salvant totes les distàncies- el post de l’amic Partal m’ha fet reviure aquell flaix que feia molt temps duia arxivat en algun racó del meu armari de records. Perdoneu el paral·lelisme que potser a algú li semblarà frívol, exagerat o fora de lloc. Però és que les coses van lligades les unes a les altres. Cada vegada n’estic més convençut…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!