Totxanes, totxos i maons

Un dels grans moments de la història de la humanitat va ser -n’estic convençut- el dia que es va inventar el formigó. El formigó és un material que té un munt d’avantatges: és fàcil de fabricar (només cal ciment, sorra, grava i aigua en les proporcions adequades), és hidràulic (és a dir, que s’endureix sense problemes tant en contacte amb l’atmosfera com sota l’aigua) i se’l pot encabir en motllos d’infinites formes.  (n’hi ha més)

Només té un defecte: que triga 28 dies a assolir la seva màxima resistència. Bé… de fet això no és del tot exacte ja que precisament una altra de les virtuts del formigó és que no envelleix. Si féssim una gràfica de com evoluciona la seva resistència veuríem que puja molt de pressa durant els primers 28 dies de la seva fabricació però, un cop arribat a aquest límit, la línia no decau sinó que continua en sentit ascendent per bé que en un grau gairebé imperceptible. Vull dir amb això que un element constructiu fet amb formigó és gairebé etern si se’l sotmet a les condicions per a les quals ha estat dissenyat.

El fet de necessitar 28 dies per assolir el punt de resistència ideal ha estat, però, un factor que en èpoques de “boom” constructiu incontrolat ha obligat a trobar solucions alternatives que han acabat donant ales a l’especulació. És a dir, a construir més de pressa i amb costos més baixos. Unes solucions que en moltes ocasions han donat resultats lamentables i de vegades fins i tot catastròfics.

Quan a finals de la dècada dels 60 vaig començar a endinsar-me en el planeta de la construcció -és a dir, en plena època d’allò que ha passat a la història amb el nom de “la Barcelona de Porcioles”- hi havia una cosa que tenia la categoria de tabú tant en les obres amb les que tenia contacte com a l’Escola Industrial on anava a estudiar per las nits. El tabú, el mot prohibit era: “electroland”. L’electroland era una variant de ciment Portland que accelerava el procés d’enduriment del formigó tot reduint de 28 a 7 dies el període d’arribada al punt de resistència òptima.

Puc assegurar, per tant, que en aquella època ja se sabia que allò no podia ser bo. I, dissortadament, no va haver de passar ni un quart de segle perquè comencéssim a patir, amb el nom ja tristament cèlebre d’aluminosi, les primeres conseqüències d’aquell formigó espuri en l’interior del qual es generaven unes reaccions químiques que a partir d’un cert moment invertien el sentit ascendent de la corba de la seva resistència i es començava a degradar de manera imparable.

Un problema, per tant, que s’hauria pogut evitar amb un mínim d’escrúpol (ja no parlo de decència) per part dels promotors immobiliaris i de les autoritats que tenien la potestat d’atorgar permisos d’edificació. Puc donar fe, doncs, que sense disposar de l’experiència ni de recursos tecnològics avançats els migrats anàlisis d’aquella època ja permetien albirar que el miraculós electroland no era, ni de bon tros, la panacea.

I és que una de les maneres més sàvies de circular per la vida amb un mínim de garanties que no la vessaràs gaire és no perdre de vista aquella dita que ningú dóna duros a quatre pessetes. Una dita que, ara que hi penso, d’aquí a molt pocs anys ja no quedarà ningú que entengui què dimonis volia dir.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!