Totxanes, totxos i maons

Hi ha oficis que requereixen coneixements tecnològics o habilitats manuals i poca cosa més. El de fer cases, per exemple. Un arquitecte o un aparellador poden ser un excel·lents professionals i, alhora, ser uns perfectes cretins. O uns mala bèsties. Difícilment, però, aquesta característica personal apareixerà reflectida en el seu treball final.

D’altres, en canvi, requereixen actituds interiors especials. Si fóssim en una altra època parlaria de vocació; ara ho deixo en altruisme. O en generositat. Són, per exemple, els oficis relacionats amb la salut i l’assistència. Digueu-me bufanúvols però, francament, se’m fa molt difícil d’imaginar un metge, un infermer o un treballador social que sigui una mala persona en el sentit integral de l’expressió.  (n’hi ha més)

A casa, el noi petit, fa molts anys (des que, de debò, era petit) que va començar a manifestar una sensibilitat especial per la gent gran. Pels vells, vaja. Recordo molt especialment el tracte exquisit que tenia amb el pare de l’A. els últims anys de la seva vida, que varen ser especialment durs. No era pas un tracte derivat només de la familiaritat o de l’estimació lògica entre un nét i el seu avi. Era una deferència i una actitud de lliurament que li sortien de dintre. Talment una vocació, per entendre’ns. Una vocació que després ha pres cos amb un títol oficial de fisioterapeuta i una dedicació professional enfocada principalment a atendre els problemes de les persones grans.

Des de fa també força temps el noi petit de casa compagina la seva feina de fisioterapeuta amb els estudis de guitarra (flamenca, per cert) al Conservatori del Liceu i fa el doblet feiner en una banda que es dedica a fer versions de temes pop i rock i que així que despunta el bon temps fa la primera pela anant de festa major en festa major.

El noi petit de casa -que tot i que va néixer el 1978 sempre serà el noi petit de casa- diu que quan sigui gran el que de debò vol ser és instrumentista de guitarra (flamenca, per cert) i jo estic segur que se n’acabarà sortint perquè pel que li he anat sentint és bastant bo.

De moment, però, ell va treballant pels matins amb una certa continuïtat en una residència geriàtrica on crec que la seva feina és valorada i la seva presència estimada. Tant pels metges com pels pacients.

Com que la residència és a prop de casa molts dies ve a dinar i coincideixo amb ell a l’hora dels Simpson. Ahir, quan ja marxava, ens va ensenyar a l’A. i a mi un parell de Dodotis per a adults que duia a la motxilla: “Ara quan arribi a casa me’n posaré un. Vull saber com se senten els iaios quan van amb el paquet i es pixen a sobre”. També va parlar de cagar-s’hi però va reconèixer que, de moment, la prova la volia limitar al que en llenguatge finolis es diu “aigües menors”.

Ignoro el resultat final de l’experiment però a mi em sembla que aquesta és una prova més del que he explicat aquí mateix més d’una vegada quan em defineixo com una persona de sort perquè m’he casat amb una gran dona i hem tingut uns fills que, per damunt de qualsevol altra consideració, són dues bones persones.

Després d’haver fet un “stage” amb el seu (i meu) admirat Robert Fripp el somni del noi petit de casa és acabar els estudis de guitarra al Conservatori, anar un o dos anys a perfeccionar-se a Granada, dedicar-se plenament a la música i deixar la feina de fisioterapeuta. És la seva decisió i la respectaré, és clar. Però jo crec que el dia que faci el definitiu cop de cap la guitarra guanyarà un bon instrumentista i la fisioteràpia perdrà un gran professional.

La sort és que, ja sigui en una o altra activitat, sempre continuarem tenint el que de debò importa: una bona persona.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!