Totxanes, totxos i maons

Els bons amics Hermann i Sabine tenen la gentilesa de convidar-nos a l’estrena de “Praeludium de Màgia en Si Major”, l’últim espectacle del mag Hausson que es pot veure fins al 16 d’abril a l’Espai Brossa de Barcelona. No és pas aquesta la primera vegada que veig el mestre Hausson en acció i en el mateix escenari i per això crec que puc dir amb certesa que aquest “Praeludium” és, sense cap mena de dubte, el millor que li he vist.

El Hausson distant, hieràtic, solemne i silenciós d’espectacles anteriors es transforma ara en un animador de cabaret que dialoga amb el públic i busca la seva complicitat. Aparells, màgia de saló, prestidigitació, naips, anelles xineses, endevinació… tots els registres de l’ofici desfilen davant dels ulls meravellats dels espectadors en un espectacle d’il·lusionisme que genera justament això: il·lusió.  (n’hi ha més)

L’A. no em va poder acompanyar a l’estrena del dijous passat i el seu substitut va ser l’Eloi, el noi petit de casa. Quan l’espectacle va acabar vàrem anar a sopar tots dos a un libanès de Gràcia i vàrem comentar l’espectacle que acabàvem de contemplar. L’Eloi, des del pragmatisme dels seus 28 anys, em parlava de la previsibilitat. “Està molt bé -deia- el que fa Hausson però això de posar-se unes fulles d’afaitar i un manyoc de fil a la boca i treure-les totes enfilades s’ha vist ja moltes vegades”.

No puc negar-li que té raó, és clar. Però jo crec que l’ofici d’il·lusionista es basa en la creació i en la posada en pràctica d’efectes que funcionin. I un truc funciona quan, bàsicament, genera il·lusió. Una il·lusió que emana de l’absolut lliurament de l’espectador en mans del mag. I si el mag és bo -i en Hausson ho és, i molt- durant els minuts que ocupa l’escenari fa que sigui possible el miracle de reviure, feliçment entabanats i atònits, aquella sensació de tenir el cel a l’abast de la punta dels dits com quan, de petit, els pares em portaven a veure pallassos i jocs de mans a la ja desapareguda Sala Mozart del carrer Canuda.

Prou que ho sé, que el Hausson endevinarà una per una totes les cartes que els espectadors hauran triat a l’atzar. I que dintre de l’armari lliscant el seu propi cos es partirà en dues meitats i després recuperarà la forma inicial. I que dels clatells i les orelles dels espectadors poden rajar dolls de monedes quan ell hi posa les seves màgiques mans. Ben mirat, és un procés similar al dels “westerns”, que passi el que passi sabem que sempre acabarà guanyant el noi bo de la pel·lícula.

Aquesta certesa, però, no devalua gens ni mica l’experiència que vivim en directe i de prop quan un bon mag com el mestre Hausson crea al nostre voltant una bombolla on temps i espai s’aturen per arrossegar-nos sense resistències cap el seu país. El de les emocions on tota meravella és possible, on tot prodigi té lloc i moment establerts. L’indret on s’ha quedat la clau que deslloriga tots els jeroglífics.

De tot això, estimat Eloi, jo en dic Art.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!