Totxanes, totxos i maons

Com cada dia matino força, aquest Diumenge de Rams. Encara no han tocat les 7. Ablucions de rigor, pastilla pel colesterol, revisió del correu electrònic i repàs virtual als diaris. Després baixo al quiosc a comprar-los en format paper i reprenc els articles de novetats editorials pel suplement especial de Sant Jordi en el punt que els vaig deixar ahir. Enguany, a més a més, amb sarau gros per entremig ja que el mateix dia 23 es compliran trenta anys de la sortida al carrer de l’Avui.  (n’hi ha més)

A les 11, descans. L’A. i jo agafem la moto i ens enfilem cap a les Delícies del Carmel per fer un esmorzar empeltat de vermut a base de seitons amb vinagre i patates braves amb salsa picant. Com d’habitud, mentre endrapem resolem el Serra, el Fortuny i el jeroglífic de La Vanguardia. Avui estem especialment inspirats i hi afegim un dels tres sudokus de l’Avui. (L’A., tot s’ha de dir, n’és una veritable experta).

En sortir del bar una sorpresa: una processó de Diumenge de Rams que puja parsimoniosament cap al Santuari del Carmel. S’hi apleguen ben bé dues-centes persones de totes les edats. Tothom perfectament abillat i equipat amb palmes, palmons i rams de llorer. El que més ens crida l’atenció, però, és la banda sonora: una veu d’allò més estrident amplificada per un sistema de megafonia portàtil que canta, amb acompanyament de guitarra, coses com “Santo, Santo, Señor”, “A Ti, desde las alturas, te imploramos” i salmòdies similars.

L’A. i jo ens enfilem de seguida a la Vespa, avancem la comitiva i ens quedem aturats en un racó per veure en detall la processó. No baixem de la moto. Tampoc em trec el casc. N’alço només el frontal i la visera. Una manera de ser-hi i de no ser-hi alhora, que dictaminaria un psicòleg. Passa primerament el capellà i els escolanets envoltats d’un agradable aroma d’encens, després dones grans, quitxalla, parelles i, a mig camí, el cantaire i el seu cor de suport. Tothom va de vint-i-un botó. A més a més no em puc queixar perquè l’espectacle em permet contemplar els darrers deliris de la moda més horrorosa que he conegut en els darrers temps: les sabates de senyora acabades en punxa.

Quan tothom ja ha passat engeguem la moto i tirem carretera del Carmel avall fins a Sanllehí i a casa. No ens diem res però la sensació que ens queda -almenys a mi- després del que acabem de veure és la de llunyania. Tant en l’espai com en el temps. Érem, sí, a tot just deu minuts de casa però aquella NO era la nostra festa de Rams. Ben mirat he de confessar que tampoc tinc clar si hi ha alguna festa que sí que ho sigui, però en tot cas aquella no.

Els meus records de Diumenge de Rams són una missa llarguíssima als Mercedaris i els palmons. Uns palmons que el meu germà i jo convertíem en escombra a força de trompades contra el terra a la plaça de Castella i que després el pare penjava, lligats amb un filferro, a la barana del balcó fins que els llançàvem al foc la nit de Sant Joan. Això en el meu cas. I una festa similar ambientada a Sant Joan de Gràcia, suposo, en el cas de l’A.

Encara recordo que quan, els primers anys de casats, vivíem al Guinardó i només teníem el noi gran de casa (aleshores molt petit) algun Diumenge de Rams el vàrem celebrar a la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat, a tocar de casa, on ens vàrem casar l’A. i jo. Fins i tot em ronda pel cap la imatge d’un palmó -diminut com el seu portador- penjat a la barana del balcó del carrer Telègraf.

Ara tot això és ja record llunyà. I el que queda en el present ens ho mirem sense treure’ns el casc i amb ulls d’antropòleg. Vés per on, encara bo que no tenim néts. Quin dilema a l’hora d’aclarir de quina manera celebrem la festa de Rams…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!