Totxanes, totxos i maons

Set i cinc del matí. Com cada dia si fa no fa a aquesta mateixa hora entro a l’edifici on hi ha el meu despatx amb la pila de diaris sota el braç. Tot el trajecte en moto des de casa fins a l’aparcament de la feina l’he fet amb la tonada de “Ritual” i “Elegia”, les dues cançons que obren el nou disc de Wagner Pá, al cap. En M., el noi gran de casa, me’l va portar ahir al vespre i em va faltar temps per passar-me’l a la iPod i escoltar-lo al llit, just abans de caure derrotat per la son.

No tinc cap raó concreta o especial però confesso que ja fa força temps que segueixo amb simpatia la carrera de Wagner Pá, aquest brasiler-català que amb el seu grup Brazuca Matraca acaba de treure el seu tercer disc. Un disc titulat “Melic” i que a la primera audició se m’ha quedat enganxat de manera sorprenent.

(n’hi ha més)

Saludo el vigilant nocturn i en creuar el gran vestíbul desert m’adono que encara segueixo mentalment la melodia. Premo el botó per cridar l’ascensor mentre faig llambregada a l’armari de les entrades per si hi ha correspondència urgent. 

Quan l’ascensor m’obre les seves portes observo que dintre de la cabina hi ha una de les dones de la neteja. Està enfeinada -m’atreviria a dir capficada- amb l’eliminació d’unes taques rebels en un dels tres miralls de l’interior. No és jove ni té una gran bellesa però conserva intacte un aire exòtic que no passa gens desapercebut. Recordo que algú em va dir que una bona part de les dones de l’equip de neteja nocturna del nostre edifici prové de Surinam, l’antiga Guaiana holandesa.

Ens saludem amb el gest. Jo segueixo amb la meva cantarella i ella porta uns auriculars connectats a algun aparell musical que amaga a la butxaca de la bata. Sense deixar de fregar fa una ullada als diaris que duc sota el braç i que d’aquí a uns dies, després de retallar tot el que necessito per a la feina, acabaran a la pila de paper que ella i les seves companyes carretejaran fins a la zona on s’aplega el material reciclable. El més màgic de tot plegat, però, és que en tot el curt trajecte de pujada en cap moment deixa de cantar en veu molt baixa una tonada que va acordant amb el ritme amb què fa anar el drap que neteja el mirall. No puc evitar de pensar en el Salvat de “L’ofici que més m’agrada”.

Per uns segons, aïllats dintre de la cabina, he pensat que aquella dona i jo, incomunicats en aparença, abstrets cadascú per la seva música, habitàvem una perfecta i fugaç bombolla de pau i ordre. Gairebé com un Flotàrium (diumenge em toca!) però a dos, vestits i sense haver de posar-se en remull.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!