Totxanes, totxos i maons

Tot i que de bon matí, via internet o per la ràdio, ja surto de casa una mica informat del que està passant al món tinc un sistema quasi infalible per assabentar-me de quins són els temes que de debò interessen al ciutadà del carrer. Em refereixo a una espècie de tertúlia que s’organitza -de fet, quan jo hi arribo cap a un quart de vuit ja fa estona que rutlla- en el quiosc de la Rambla on cada matí compro el diari. La composició és variable però habitualment la formen sis o set individus entre els quals s’apleguen el quiosquer i el seu ajudant, veïns de la zona, algun treballador de la Pompeu Fabra, algun altre de les oficines de la UGT, noctàmbuls en retirada, passavolants i fins i tot algun guàrdia de ronda pel barri.  (n’hi ha més)

Els elements que habitualment generen el debat de la penya són dos: les incendiàries cròniques del senyor Jiménez Losantos a la COPE (es veu que és en aquelles hores quan escup el seu verí) i els titulars més cridaners dels diaris del dia. A força d’anys de freqüentar el quiosc a aquella hora he aconseguit que la meva presència, tot i ser molt fugaç, tingui entitat si en aquell moment les discussions estan en algun punt calent.

Com sol passar en molts àmbits de la vida jo en aquest grup procuro representar, quan decideixo ficar-hi cullerada, un paper molt concret: el d’"abertzale" que la majoria de les vegades -per allò de la fugacitat- les hi fot sense engaltar. És a dir, que no m’hi estic gaire estona -si vaig tan aviat al despatx és perquè, sense telèfons ni visites ni reunions, a aquella hora la feina em rendeix tres vegades més- i, per tant, acostumo a deixar-les anar ben gruixudes per tal que la colla disposi de material renovat per continuar les seves discussions.

De tant en tant, però, les tornes canvien i algú deixa anar una frase lapidària que és a mi a qui em deixa garratibat durant una estona. Com avui mateix que tots els diaris anaven plens amb les dades que ahir va facilitar l’Institut Nacional d’Estadística segons les quals a Catalunya ja som 7 milions de persones, amb un 12,2 per cent -quasi 900.000 individus- de població immigrada.

Una població immigrada amb una taxa de natalitat notablement superior a la dels autòctons i que, per tant, d’aquí a vint o vint-i-cinc anys a tot estirar suposa una bomba demogràfica de proporcions considerables i conseqüències imprevisibles si els d’aquí no hi posem també de la nostra part.

Doncs bé, en aquest context concret un tertulià dels habituals de la colla del quiosc ramblenc ha esquitxat aquest matí la frase que encapçala l’apunt d’avui: "No… ya verás tu. Aquí, al final, los únicos que parirán serán los moros". I a mi, en sentir-ho, m’ha vingut un calfred. No tant per la lletra de la frase -inexacta, simplista, desafortunada i matussera- sinó pel significat intern que conté.

Perquè, tenint en compte la patètica tonteria que ens envolta -si més no a Barcelona ciutat- a base de cosmopolites de pa sucat amb oli, "fashions" de via estreta, tifes impresentables, titafredes irredempts i modernets per la part del colze, vejam si encara correrà la veu que això de portar canalla al món "no mola", que és una cosa cutre i ideal per als nouvinguts, que així s’arrelen, i ens quedarem encara més en quadre del que ja estem ara.

Vejam, doncs, si amb aquest subterfugi acabarem considerant-nos rebaixats d’aquell mandat bíblic que ens exhorta a créixer i a poblar la terra. Començant per la pròpia que sol ser la més propera.

Cardeu, doncs, cardeu, canalla (amb resultats tangibles, vull dir perquè, de cardar, tinc la impressió que la gent ja va força ben ensinistrada). Talment com si el món s’hagués d’acabar, vaja…

(Coincidències de la vida: aquest apunt l’escric el dia que celebrem santa A. i que el noi gran de casa fa trenta-un anys. Un gran dia, vaja.)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!