Totxanes, totxos i maons

Feia molt de temps que no m’acostava a una platja i pel que he pogut veure ja n’he tingut prou per una llarga temporada més. Digueu-me intransigent i carca, si voleu. Intolerant, fins i tot. Però he arribat a la conclusió que no suporto la impúdica exhibició de personal damunt la sorra amb pells tatuades i cossos perforats per ferralla diversa a orelles, llavis, narius, melics, mugrons, celles i altres indrets més o menys visibles de l’anatomia.

A la vista de tan deplorable espectacle em pregunto com es veuran d’aquí a quinze o vint anys tots aquests tatuatges -ara ja dubtosament estètics, sobretot els que no són permanents i estan a mig esvair- quan la pell que avui empastifen esdevingui arrugada pelleringa.  (n’hi ha més)

Mentre contemplava aquell lamentable carnaval m’ha vingut a la memòria la imatge d’un venedor entre els vint-i-cinc i els trenta anys, perfectament uniformat amb camisa, jaqueta i corbata, que em va visitar al despatx fa un parell de mesos.

Tan bon punt va seure davant meu em van cridar l’atenció una sèrie de puntets negres -set o vuit ben bé- que tenia repartits per la part exterior i el lòbul de l’orella esquerra. Fins que em vaig adonar que es tractava de forats d’arracades. Unes arracades que segurament al final de la seva jornada laboral, quan desava a l’armari la cartera i l’uniforme d’agent comercial, tornava a penjar-se devotament i cerimoniosa una rere l’altra.

Ho sento. Me’n fot si els signes dels temps van en aquesta direcció: aquesta moda dels pírcings i els tatuatges em sembla antiestètica, impresentable, patètica, desagradable…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!