Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Si hagués de trobar uns referents literaris a la meva fascinació pels missatges de futur n’esmentaria tres: Salvat-Papasseit, Terenci Moix i Bertolt Brecht. Autodidacte (i un pèl potiner) com sóc, són uns referents que m’he anat trobant pel camí i que m’ha plagut d’associar-los, tant si s’hi ajusten com si he de forçar-ne la figura, a aquesta dèria meva.

Salvat-Papasseit per, òbviament, “Tot l’enyor de demà”, aquell magnífic i estremidor clam de l’home que se sap malalt i que -queixós i, alhora, meravellat- assumeix que la vida continuarà l’endemà del seu traspàs amb la mateixa força, riquesa i complexitat que l’aclapara en el moment que escriu el poema que acaba així: “Tot això bé m’espera, si m’aixeco, demà. / Si no em puc aixecar, mai més, heus aquí el que m’espera: / -Vosaltres restareu, per veure el bo que és tot: i la Vida i la Mort”. Uns versos que, per cert, amb el seu to humil i lluminós sempre m’han remès al “Cant espiritual” de Maragall.

Un Salvat que, no ho amago pas, vaig descobrir en tota la seva magnitud gràcies a la parella Ovidi-Toti en els concerts de presentació -l’abril de 1976 al teatre Poliorama de Barcelona- del disc “Salvat-Papasseit per Ovidi Montllor”, un dels vinils més gastats per l’ús de la meva discoteca.

(Per cert que un parell d’anys més tard vaig tornar a posar-me en deutes amb la mateixa parella gràcies al descomunal “Coral romput” -també paladejat en directe en un concert en un indret del Barri Gòtic que ara no recordo- que em va obrir les portes a l’univers d’Estellés).

Terenci Moix és un autor que en la seva primera etapa d’escriptor en català vaig tenir la sort de poder anar llegint a mesura que anava publicant. Per això la meva lectura d'”Onades sobre una roca deserta” feta l’any 1969 lligava perfectament amb l’estètica de la fugida “nord enllà” i de la fascinació per la generació dels avis (fascinació directament proporcional al rebuig que sentíem per la generació dels pares) que de manera més o menys solapada sentíem bona part de la gent de la meva edat i que molt poc temps després trobaríem reflectida en novel·les com “Oferiu flors als rebels que fracassaren”, d’Oriol Pi de Cabanyes, o “Ramona, adéu”, de Montserrat Roig.

“Onades sobre una roca deserta” és el dietari de la fugida Europa enllà del jove barceloní Oliveri Serra i Codolar, enamorat d’una noia cega de nom Adalgisa (homenatge encobert a Annalisa Corti, la muller italiana de Raimon) que físicament ens era descrita amb els trets de Maria del Mar Bonet, persona amb la qual per aquella època Terenci declarava a tort i a dret que s’hi volia casar. Uns fets, aquests del casori, que pertanyen al territori de l’anecdòtic i que estan molt lligats a l’esmolat sentit autopromocional que tenia Terenci. Tanmateix he de dir que responen a una base real (remenant pels meus arxius arribaria a trobar el retall del Tele-Exprés on la notícia apareixia) ja que quan va morir l’escriptor la mateixa Maria del Mar va fer esment a l’època que el terrible Ramonet li anava al darrere amb intencions d’allò més formals.

Des de París Oliveri -el rebel i irat protagonista d'”Onades sobre una roca deserta”- escriu un text d’encara no dues pàgines que em sembla una de les declaracions d’amor a Barcelona més belles que mai s’hagin escrit. Un text, a més a més, clarament influenciat per l'”enyor de demà” salvatiana.

Comença dient: “Aquesta nit he estimat Barcelona més que mai…”. Una mica més endavant continua: “Aquesta set d’amor per Barcelona era una cosa completament original: carrers que saps que són teus no pas perquè els hagis triats, sinó per tota una Història que hi va passar abans de néixer tu; que són teus no pas per l’alegria d’anar-los descobrint de mica en mica, en un itinerari turístic; sinó pel dolor de no poder-los foragitar mai més de la maledicció que et mena a consumir dies…”

I que acaba amb un paràgraf que prepara l’exclamació final, una preciosa i contundent declaració d’amor, a fi de comptes: “Tot el meu silenci de cada dia, els camins tancats de tots els meus anys, l’alegria que sura en un últim ventijol tardorenc, que arrossega les fulles vençudes de la Rambla… I com l’estimo, la meva ciutat bandarra!“

Ara em tocaria parlar de Bertolt Brecht però com que veig que la cosa s’ha allargat -i, a més a més, la referència a Brecht em porta inevitablement a una altra batalleta personal en la que apareix (aviso ja) ni més ni menys que la cantant Massiel- ho deixo per a la propera ocasió.

(continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!