Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Era un poema breu, tot just mitja dotzena de versos, però que em va sacsejar com un terratrèmol. El poeta, assegut al marge de la carretera mentre el xofer canviava una roda, deia que no se sentia bé ni en el lloc d’on venia ni en el lloc cap on es dirigia i, malgrat tot, es preguntava (i aquí me l’imaginava girant-se cerimoniosament cap a mi fins a clavar els seus ulls en els meus) per què contemplava amb impaciència aquell canvi de roda.

Aquest va ser el meu primer contacte amb el Bertolt Brecht poeta. La data la tinc molt clara: estiu de 1968. Jo tenia divuit anys. (Ara suposo que deu ser diferent però en l’època de què parlo aquest tipus d’inquietuds metafísiques ens agafaven als divuit anys). El poema il·lustrava una ressenya al Tele-Exprés del llibre “Poemas y canciones de Bertolt Brecht”, número 103 de la col·lecció de butxaca d’Alianza Editorial, que acabava d’aparèixer i que vaig anar a comprar aquell mateix dia. Ara, obert per la pàgina 97, em fa companyia al costat del teclat mentre escric tot això.

Anterioment havia vist representada alguna cosa -no gaire- del Brecht dramaturg i, sobretot, coneixia alguns temes de l'”Òpera de tres rals”, amb música de Hanns Eisler i Kurt Weill. Sobretot gràcies a un disc de quatre cançons (d’Edigsa, crec) interpretades per Núria Espert i publicat aproximadament el 1966.

Recordo que per aquella època quan es parlava de Brecht solia esmentar-se emfàticament el “distanciament” com a tret més distintiu de la seva obra i de la manera com deien que s’havia d’interpretar. Deuria ser un signe dels temps, això d’associar conceptes a la gent, perquè recordo també que per parlar d’Antonioni era imprescindible esmentar la “incomunicació” i de Bergman l'”espiritualitat” o, els més avançats, el “silenci de Déu”.

El llibre d’Alianza em va descobrir un Brecht molt més a l’abast, entenedor i íntim (o així me l’afigurava jo). I de tots els poemes recollits en aquell volum em va cridar fortament l’atenció el que es titulava “A los hombres futuros” que era un perfecte missatge al futur a partir de la descripció de les misèries del present (Brech l’escrivia el 1938 quan a Alemanya triomfava el nazisme).

Molts anys després tenim a l’abast la versió de Feliu Formosa que reprodueixo de manera fragmentària: “Certament, visc en uns temps molt foscos! / (…) / Quina mena de temps, en els quals / parlar d’arbres és gairebé un crim / perquè implica silenci sobre tants delictes! / (…) / Vosaltres, els qui emergireu de la inundació / on hem sucumbit / recordeu / en parlar de les nostres febleses / també aquests foscos temps / de què us heu escapat. / (…) / Malgrat tot, ho sabem: / també l’odi contra la baixesa / endureix les faccions. / També la ràbia contra la injustícia / fa més ronca la veu. Ai! Nosaltres / que volíem preparar el terreny per a l’amabilitat / no vam poder ser amables. / Però vosaltres, quan haurà arribat l’hora / que l’home esdevindrà un ajut de l’home, / recordeu-nos / amb indulgència.”

Evocar ara Brecht em porta inevitablement a recordar Fernando Fernán-Gómez i, sobretot, la cantant Massiel (*). Explicaré la batalleta breument: l’abril de 1968, després de la negativa de Serrat a cantar a Eurovisión en castellà (anava d’abertzale, aleshores, el Noi del Poble Sec), Massiel el va substituir a darrera hora i va guanyar el festival amb el celebèrrim “La, la, la” (com diria l’inefable Sebastià Roca de les retransmissions de Fòrmula 1 a TV3 “es va emportar el gat a l’aigua”).

Tres anys després Fernán-Gómez va muntar un espectacle titulat “A los hombres del futuro, yo, Bertolt Brecht” en el que ell recitava poemes i Massiel interpretava les cançons de l'”Òpera de tres rals”. (Ariola va editar un disc poc després amb les cançons de l’espectacle -interpretades per Masiel de manera ben poc “distanciada”, val a dir- i una coberta d’Antonio Saura que també m’acompanya damunt la taula).

Quan la gira de l’espectacle va arribar al Palau de la Música de Barcelona jo hi vaig anar. Era el març de 1971, encara feia la mili i l’A. no m’hi va acompanyar ja que Massiel mai ha estat santa de la seva devoció. Durant les estones que la noia cantava una part del públic, petita però sorollosa, es va dedicar a increpar-la i a cantar el “La, la, la”. Ella va aguantar impertèrrita tota l’estona fins al final de l’espectacle.

Aleshores, mentre saludava al públic, va sortir una hostessa de darrere de l’escenari i li va donar un espectacular ram de flors… que Massiel va deixar caure just davant de la primera fila de la platea per fer palès el seu disgust. La mala sort va ser que el ram portés a sota una espècie de test de ceràmica que el recollia i li servia de base. Una espècie de test que en impactar contra el terra va fer un espetec bastant notable.

No cal dir que els diaris de l’endemà -i més perquè la cosa la varen fer durar una bona temporada- anaven plens amb el “tiestazo” de Massiel al públic barceloní. Un públic que, tot s’ha de dir, almenys en una part no va ser gaire cortès amb la mossa.

(continua aquí)

(*) I que consti que, diguin el que diguin, el disc de Massiel amb “Rosas en el mar”, “Las estrellas lo dirán”, “Hasta mañana” i “Ruidos” és una meravella que encara avui escolto de tant en tant o cantussejo (me’l sé de memòria) amb gran plaer.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!