Totxanes, totxos i maons

^{(NOTA: Per un d’aquells inescrutables misteris de la tecnologia en l’encapçalament d’aquest apunt figura una data i una hora que no són les de la seva publicació. La data correcta és el dijous 20 de juliol i l’hora les 19:03)}

Dissabte passat l’A. i jo vàrem viure una experiència nova: uns bons amics -que ja han sortit altres vegades en aquest Bloc però que avui mantindré en l’anonimat- ens van convidar a fer un passeig per mar des del port del Fòrum de Barcelona fins a Arenys (i tornada) amb una embarcació de la seva propietat.

La lentitud pròpia de la navegació (quina delícia, per cert) em va permetre contemplar detalladament la façana costanera del Barcelonès i el Baix Maresme des d’una perspectiva inèdita fins aleshores per a mi.

Una façana, val a dir, força lamentable ja que per tot arreu l’element predominant és l’edificació a gran alçada. Dit altrament, des del mar és com es percep millor la manca d’escrúpols dels promotors i dels poders públics que han reclòs en l’àlbum dels records qualsevol referència a la rica morfologia tradicional de l’arquitectura costanera.  (n’hi ha més)

No menys desagradable va ser veure des del mar la perspectiva dels edificis "soi disants" singulars que s’arrengleren a banda i banda de la part baixa de la Diagonal. Uns edificis xarons, desmesurats, opulents i fanfarrons -tota una metàfora d’una certa manera de viure i d’entendre la ciutat- nascuts a redós d’aquell delirant esdeveniment que havia de canviar el món i part de l’estranger que es va dir Fòrum Universal de les Cultures i que el que de debò va demostrar va ser fins a quin punt la ferum de les immobiliàries ho envaix tot amb la connivència panxacontenta i tontaina dels poders polítics de torn.

Ara que hi penso, dintre de tot encara vaig tenir sort perquè, enmig de la contemplació de tot aquell desgavell, des de la meva privilegiada talaia marinera no es veia aquella cosa baixa, triangular i de color blau fosc que és l’Edifici Fòrum i que no vacil·lo gens a qualificar com un dels edificis més lletjos i depriments construïts a Barcelona els darrers vint-i-cinc anys.

No crec que calgui insistir en el fet que els meus amics es guanyen bé la vida. Ell és quatre anys més jove que jo i també és aparellador. La diferència és que ell practica encara l’ofici i jo ja fa una bona pila d’anys que m’hi vaig allunyar.

Actualment el meu amic treballa per compte d’un promotor en la construcció de tres blocs de pisos en una localitat del Vallès Occidental. Quan li pregunto si no li tempta posar-se a construir pel seu compte em diu: "A Barcelona i al seu primer cinturó, impossible: tot el peix està venut, controlat i compromès. En un radi de quaranta o cinquanta quilòmetres la cosa ja canvia. El que passa és que perquè les coses em comencessin a funcionar d’aquí a quatre o cinc anys jo ara hauria de tenir carnet de… (i aquí em va dir el nom d’un partit important a Catalunya) i començar a fer-me veure i remenar la cua". De moment, però, al meu amic sembla que no li abelleix això de llepar-li el cul als que manen. I fa bé (crec).

Dies enrere, quan parlava a propòsit del traspàs de la pedagoga Marta Mata, deia que, de vegades, la vida propicia coincidències cruels. Just quaranta-vuit hores després del nostre periple nàutic i de les meves reflexions urbanístiques es va saber que un jutge ha dictaminat que el Fòrum -és a dir, tots nosaltres- ha de pagar 246.000 euros d’indemnització a una empresa francesa de restauració a causa de la poca afluència de públic al recinte. I hi ha qui diu que ens hi posem bé perquè aquesta és la primera d’una sèrie de decisions judicials similars que s’aniran coneixent properament.

D’altra banda, ahir per la tarda va saltar la notícia d’una altra decisió judicial: la que obliga a la junta directiva del Barça a convocar eleccions a tota pastilla. Darrere d’aquesta operació -demostrativa de la vocació autodestructiva de molta gent de casa nostra- hi ha la presència de Josep Maria Coronas, un personatge que havia format part de la junta de Joan Gaspart (*) d’infausta memòria. Quines coses, Senyor…

Quan em referia a allò de les coincidències cruels pensava en les meves lectures d’aquests dies. Tal com vaig explicar m’han arribat les galerades de "Judici final", la novel·la de Ferran Torrent que tanca la seva trilogia sobre la societat actual valenciana i, per preparar millor el meu comentari per al suplement de l’Avui, estic llegint "Societat limitada" i "Espècies protegides", les dues novel·les prèvies.
 
Realment, he de dir que l’esperpèntic -i magistral- retrat que Torrent fa de la classe política del País Valencià, en estreta connivència amb els interessos dels especuladors immobiliaris i amb els deliris de personatges que aspiren a ser alcaldes de la ciutat o a presidir el València F. C. es queden curtes davant del morro i la falta d’escrúpols que ens envolta pertot. Aquí, que manen uns, i allí, que manen uns altres. I aquí i allí, a les llistes d’espera dels que volen manar i percebre la part de la rifeta que consideren que els correspon.

Ja ho diu ben clarament Ferran Torrent a l’inici de "Societat limitada": "Encara que semblen reals, els personatges d’aquesta novel·la són de ficció". Una ficció a la qual la realitat sempre li acaba passant clamorosament la mà per la cara.

————————————————————————

(*) (Addenda feta l’endemà, o a cadascú el que li pertoqui) Llegeixo al diari d’avui unes declaracions de Joan Gaspart que l’honoren: "El que cal fer és reelegir l’actual president, no per més o menys simpatia, sinó perquè ho ha fet bé".

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!