Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Tot aquest seguit de records, batalletes i reflexions al voltant dels missatges adreçats al futur no hauria sorgit -o, si més no, no hauria fet eclosió en aquest moment i d’aquesta manera tan prolixa- si l’A. i jo no haguéssim anat a sopar fa uns dies a casa d’uns bons i estimats amics.

Més concretament va ser el divendres 16 de juny, data en què es complien dos anys del començament d’aquest Bloc. En un moment del sopar -just quan va sortir a la conversa la M., amiga de quasi tots els presents i una d’aquelles persones que a mesura que les vas coneixent més vas descobrint la seva singularitat- la mestressa de la casa va dir-nos que era la padrina de la seva filla petita i a continuació li va demanar a la nena que ens ensenyés els regals que cada aniversari li fa la padrina.

Aleshores la nena, un espinguet de vuit anys llesta com la fam, se’n va anar corrents a la seva habitació i va aparèixer amb uns quants llibres a les mans. En recordo tres: “Passat festes”, de Joan Brossa, “La dona difícil”, de John Irving, i “L’última trobada”, de Sándor Márai.

Resulta que des que la nena és al món la M. regala a la seva fillola en cada aniversari, i fins que compleixi els divuit anys, un llibre per a la seva biblioteca. Però no un llibre qualsevol sinó un que tingui una història particular al darrere. Un preciós missatge de futur ja que la nena, lògicament, encara no pot valorar en la seva justa magnitud la importància d’allò que rep.

Es tracta, doncs, d’un regal singular. Per dos motius. Primerament perquè ja he dit que qui el fa -la M.- no és una persona vulgar. Segonament perquè cada llibre va acompanyat d’un text -escrit a mà directament a les contracobertes i pàgines inicials del volum o bé en algun paper adherit artísticament al cos del llibre- en el que la M. explica a la seva fillola les raons per les quals ella creu que aquell llibre ha de formar part del grup de divuit que constituiran la seva biblioteca bàsica.

Evidentment no vaig entrar a tafanejar els detalls d’aquesta emocionant conxorxa entre dues sensibilitats però vaig sentir que dintre meu revifava la dèria que sempre m’ha acompanyat en relació als missatges al futur. A aquelles pistes que llancem destinades als que vindran amb l’esperança que, tot coneixent una mica millor les nostres petites misèries, ens contemplin des del seu temps -Brecht dixit- amb una mica més d’indulgència.

(Continua  –i acaba–  aquí)

————————————————————————

PD: Com que sé que el noi gran de casa llegeix aquest Bloc se m’acut aprofitar l’avinentesa per suggerir-li -si no ho ha “pillat” ja- una variant de la idea de la M. Resulta que acaba de ser nomenat padrí d’una guapíssima Martina que ha nascut fa quatre mesos i crec que és perfectament capaç de llegar a la seva fillola una selecció de músiques, degudament explicades i argumentades, per a la seva discoteca bàsica de futur.

A més a més, si la idea qualla m’encantaria escoltar d’aquí a divuit anys el resultat final. Qui sap? Fins i tot és bastant possible que algun dels temes seleccionats acabi anant a parar a la panxona del senyor iPod.

Un senyor iPod (fa dies que no l’esmento per no repetir-me) que cada matí em reserva agradabilíssimes sorpreses. Com avui mateix, sense anar més lluny, que m’ha col·locat entre pit i esquena “Make Believe Mambo”, un gran tema que ja havia oblidat del magnífic “Rey Momo”, del no menys magnífic David Byrne.

(Perquè, a veure, ¿quanta gent pot dir que comença el dia pedalant damunt d’una bicicleta estàtica al ritme energètic i encomanadís d’un mambo?)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!