Totxanes, totxos i maons

El company de feina Albert S., seguidor d’aquestes totxanes i una de les poques persones del meu entorn amb qui puc intercanviar impressions sobre les darreres tendències en l’arquitectura dels nous tanatoris a Barcelona, m’envia un correu electrònic a propòsit del que explicava dimarts passat per dir-me que el vaticini del meu pare sobre els museus ja va ser explotat l’any 1961 per l’artista italià Piero Manzoni que es va dedicar a enllaunar, etiquetar i numerar diverses produccions de la seva factoria corporal, com si diguéssim.

De fet, Manzoni no feia més que afegir-se a una llarga sèrie de precedents entre els quals es troben noms tan il·lustres com Marcel Duchamp, Salvador Dalí, George Bataille i Alfred Jarry. La imatge que encapçala el present apunt i el que es pot trobar en aquesta pàgina web completen les dades de l’afer.  (n’hi ha més)

La jornada d’ahir la vaig acabar a la Filmoteca on es va fer una taula rodona en homenatge a Joaquim Jordà. Fa uns parell de mesos, arran de la publicació del llibre "Joaquim Jordà, la mirada lliure", de Laia Manresa, els responsables de la Filmo havien programat una tertúlia amb el cineasta i alguns dels seus col·laboradors més íntims. Alhora, la sessió es completava amb la projecció de les seves obres més recents.

La recent mort de Jordà, però va convertir el que el principi havia de ser una tertúlia més o menys informal en un acte de reconeixement i homenatge amb tots els ets i uts. Hi varen intervenir Jordi Herralde, el seu editor (Joaquim Jordà va traduir un centenar d’obres franceses i italianes per a Anagrama), Laia Manresa, autora del llibre i coguionista, Núria Villazán, corealitzadora, Carles Gusi, director de fotografia, Ariadna de Pujol, alumna de Jordà i a punt d’estrenar la seva "òpera prima", i Jordi Balló, director del màster de creació documental de la UPF.

Després tots els presents vàrem poder contemplar per primera vegada el curt "Descontrol urbano", rodat per Joaquim Jordà durant un matí del passat febrer en una zona de barraques a Diagonal-Bach de Roda, i a continuació l’entrevista que li va fer l’any 2003 Laia Manresa i que apareix com a extra en la versió en DVD de "Veinte años no es nada".

Tots els presents varen fer esment a la generositat de Jordà, a la seva manera en aparença anàrquica de treballar, a la seva gran intuïció i a l’encant personal que sabia desplegar en el vis a vis. Jordi Balló -autor, per cert, amb Xavier Pérez de "La llavor immortal. Els arguments universals en el cinema" (Empúries), un llibre de gran utilitat per a tothom qui es vulgui dedicar a l’escriptura- va dir que havia arribat el moment de començar a reivindicar l’exhibició de "De nens", un documental dur i difícil però que aplega les millors virtuts del Jordà documentalista dels darrers anys i que va passar lamentablement (i tal vegada interessadament) desapercebut quan es va estrenar.

A primera hora d’aquest matí la gent de Vilaweb em fa recordar que s’han complert (ja!) cinc anys de la mort de Jordi Vendrell i, per commemorar la data, han penjat l’últim programa de "L’orquestra" emès el 10 de juliol de 1992 -quinze dies abans dels Jocs Olímpics- i dedicat monogràficament a parlar de les detencions i tortures d’independentistes que durant aquells dies va fer el jutge Garzón amb l’aquiescència dels governs del PSOE -allí- i de CiU -aquí-. Un programa que, efectivament, va ser el darrer ja que la direcció de Catalunya Ràdio el va suspendre fulminantment. Val la pena escoltar-lo amb atenció per adonar-nos que en segons quines coses el temps no passa tan de pressa com sembla.

Tanco l’apunt d’avui amb unes quantes referències gairebé telegràfiques.

M’havia passat desapercebut el "Manifest" sobre la literatura catalana i Frankfurt que va escriure dies enrere a la seva columna de l’Avui Isabel-Clara Simó. El reprodueixo aquí alhora que expresso la meva coincidència gairebé absoluta amb tot el seu contingut. Només voldria fer una precisió al que diu en el punt cinquè: ens agradi o no, a Frankfurt la convidada és "la cultura catalana", no la literatura.

Sobre aquest assumpte, per cert, sembla que ahir els nostres parlamentaris varen tornar a estar a la seva alçada habitual. I encara s’escandalitzen quan la gent passa d’anar a votar…

I per acabar sense moure’ns del Parlament sembla ser que ahir, en el seu discurs de comiat davant de la Cambra, el president Maragall ens va deixar una de les seves darreres admonicions quan va exhortar als mitjans de comunicació perquè siguin més independents. Té collons, la cosa…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!