Totxanes, totxos i maons

^{(NOTA: Per un d’aquells inescrutables misteris que de vegades té la tecnologia en l’encapçalament d’aquest apunt figura una data i una hora que no són les de la seva publicació. La data correcta és el dilluns 10 de juliol i l’hora les 7 de la tarda)}

Aprofitant que hi passo a prop aturo una estona la moto per tafanejar les obres de remodelació del que fins fa trenta anys era la plaça de toros de les Arenes (la darrera corrida oficial s’hi va celebrar el juny de 1977). Unes obres que convertiran el recinte en un espectacular complex comercial i de lleure coronat, a tall de majestuosa cirereta, per una cúpula de vidre de 90 metres de diàmetre.

Entre les diverses ofertes previstes en el conjunt destaca un club esportiu ubicat immediatament a sota de la coberta, un accés directe al Metro, dotze sales de cinema, quatre plantes d’aparcament sota el nivell del carrer, sis mil metres quadrats dedicats al comerç i a la restauració i, molt especialment, un Museu del Rock que exhibirà la col·lecció particular de Jordi Tardà. La cosa, doncs, en principi promet.  (n’hi ha més)

Des del punt de vista merament formal les dues places de toros barcelonines -les Arenes i la Monumental- tenen la peculiaritat de ser elements arquitectònics de planta circular integrats en un entorn urbanístic com és l’Eixample barceloní que es caracteritza pel predomini del mòdul quadrangular. 

Potser és per això que, tal com explicava dies enrere la Maria Favà a l’Avui, l’equip d’arquitectes, comandat per Richard Rogers, ha volgut salvar de totes totes la façana circular de l’antiga plaça i construir tot el complex per sobre, pels costats i per sota de l’esmentada façana. Això ha obligat a desenvolupar un atrevit projecte d’enginyeria que, mentre les obres es van executant, sosté en l’aire -les fa levitar, com deia encertadament la Maria Favà- les quatre mil tones de pes del conjunt que es preserva i que a mi és el que més m’interessa de veure en aquests moments ja que forma part d’aquella feina efímera però imprescindible de què parla Òscar Tusquets al seu llibre "Dios lo ve".

En un ram com el de la construcció, en el que la rendibilitat econòmica té tanta importància (i, sobretot, en obres singulars com aquesta), no tinc cap dubte que la solució adoptada deu ser la més convenient pels interessos dels promotors. La meva opinió personal, però, és que no em sembla que l’arquitectura de la façana que es preserva tingui prou entitat com per voler mantenir-la intacta per a gaudi, il·lustració i meravella del futur.

Potser m’equivoco, és clar, però tal com jo ho veig ara mateix ni els tancaments d’obra vista, ni els estucats que en les voltes aràbigues de la façana volen imitar -sense gaire fortuna, per cert- la pedra natural, ni els panys de paret revestits amb ceràmica tenen entitat suficient com per justificar tanta parafernàlia.
 
De tota manera caldrà esperar a veure el resultat final de l’obra i, sobretot, de quina manera s’integra el nou amb el vell. Solucions de perfecte maridatge com la que es va trobar amb la casa Serra i l’edifici de la Diputació de Barcelona, al capdamunt de la Rambla de Catalunya, no s’encerten tots els dies…

Jo, de moment, ja m’ho he passat pipa tafanejant, des de fora de la tanca, una de les peces metàl·liques en forma de doble V que ja està instal·lada i que és el primer dels 27 elements que acabaran suportant el pes d’aquesta façana de planta circular que ara mateix penja en l’aire mentre al seu voltant les obres es van desenvolupant a un ritme febril.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!