Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Mira que sóc pesadet -ho admeto- quan agafo un tema i hi fico la banya fins que em sembla que li he extret tot el suc. Per exemple amb la sèrie dedicada als missatges de futur que va ocupar sis extensos apunts entre el 23 de juny i el 4 de juliol d’enguany.

Doncs bé, resulta que encara vaig fer curt perquè acabo de recordar -gràcies al senyor iPod que aquest matí m’ha programat el tema central d’Ennio Morricone- un dels missatges al futur més emotius que mai he contemplat. Em refereixo a la darrera seqüència de la pel·lícula “Cinema Paradiso”, dirigida el 1988 per Giuseppe Tornatore.

El nen Totó -ara convertit en Salvatore, un pròsper productor cinematogràfic- ha tornat al seu poble després de molts anys per assistir a l’enterrament del seu amic Alfredo, el vell projeccionista. Abans de tornar als seus negocis a la gran ciutat la vídua li dóna el regal que l’amic li tenia reservat a tall de testament: una bobina de pel·lícula embolicada amb paper de diari.

Quan Salvatore, assegut a la sala de projeccions de la seva empresa, contempla la pel·lícula s’adona del delicat simbolisme d’aquell inesperat obsequi: la cinta està formada per un encadenat de totes les escenes de petons, abraçades i altres arravataments passionals que la censura va tallar abans d’autoritzar-ne les projeccions.

Durant cinc minuts inoblidables veiem un Totó-Salvatore encisat mentre contempla la pantalla amb els ulls brillants -la combinació entre l’expressió del rostre de l’actor Jacques Perrin i la música de Morricone és esplèndida- tot rebent aquest missatge de futur del seu vell amic com un contundent crit contra la ignorància secular, la ronya mental i la manca de sensibilitat dels que han vingut a aquest món per allunyar-nos del mal camí.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!