Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

4 d'agost de 2006
0 comentaris

Retorn a Caldetes (quaranta anys després).

Matí de passeig sense presses amb la Vespa per la carretera vella de la costa fins a Caldetes per visitar la Fundació Palau, del poeta Josep Palau i Fabre.

A les 10 del matí, quan sortim de casa, el sol és més aviat estantís -fins al punt que he hagut de posar-me un jersei- i fa una mica de vent. Després, cap al migdia, la temperatura s’ha anat enfilant i el jersei ha passat a jeure al fons de la motxilla de l’A.

No havia tornat a Caldetes des de l’estiu de 1966. Ni tan sols vaig acostar-m’hi quan els anys 1978 i 1979 vaig intervenir en les obres del Club Nàutic El Balís. En el meu record havia quedat gravada la imatge d’un poble isolat i esguerrat per culpa d’una mastodòntica autopista que li passa pel damunt. I avui, passejant-hi amb l’A., aquella sensació l’he confirmada una vegada més. Ho sento, caldetencs…  (n’hi ha més)

Per acabar-ho d’adobar resulta que el meu record de l’hotel Colón, un dels edificis que més m’agradava contemplar situat arran de mar al final del passeig dels Anglesos, s’ha estroncat. En el seu lloc he trobat un edifici de nova planta amb el mateix nom -tot i que no és EL MEU hotel Colón- amb una arquitectura moderna i força correcta que reconec que si no tingués tan viu el record de l’anterior fins i tot m’hauria agradat.

Tinc dues referències molt clares que em permeten datar les meves estades a Caldetes durant els estius de 1965 i 1966. La del primer any és el record de passejar pel parc que hi havia arran de l’estació (encara hi és però molt més reduït) i seure en un banc per contemplar la gent que jugava en una pista de tennis que ja no hi és. Entre joc i joc jo llegia al diari "Dicen…" les cròniques de Josep Maria Ducamp sobre la final de la zona europea de la Copa Davis que es jugaba a les pistes de Pedralbes contra Sudàfrica. Els Santana, Arilla, Gisbert i Couder varen guanyar per 4 a 1 a Cliff Drysdale i companyia en l’any que arribarien a jugar -i perdre- la final absoluta a Austràlia.

L’estiu següent -1966- mentre érem a Caldetes varen passar tres coses quasi simultànies que avui, passejant per aquells carrers, he rememorat. La primera varen ser les declaracions de John Lennon dient que els Beatles eren més populars que Jesucrist. La segona va ser la fulminant prohibició del meu pare que tornéssim a comprar cap més disc d’aquells paios carregats de grenyes i, a més a més, ara blasfems.
(Tot just feia un any que amb la meva mare i el meu germà els havíem anat a veure actuar a la Monumental, tal com vaig explicar aquí i també aquí)
La tercera cosa va ser que pocs dies després, en el transcurs d’una excursió que vàrem fer a Calella, vaig veure en una botiga de discos el "single" -la meva precària economia va estar de sort; no sé si hauria pogut pagar-me un LP- que els Beatles acabaven de publicar amb "Paperback writer" a la cara A i "Rain" a la B i el vaig comprar. Val a dir que el  meu pare no es va assabentar de res. O, si més no, ho va fer veure de manera força convincent.

Fa doncs quaranta anys exactes de l’última vegada que els pares, el meu germà i jo vàrem passar quinze dies d’agost en un magnífic casal de vacances familiars situat al peu de l’església (vegeu la imatge que encapçala aquest apunt) del poble. Com no podia ser altrament, es deia Residència Bella Vista i per aquella època el regentava una entitat capellanesca a la que pertanyia el meu pare -i tots nosaltres de retruc- que es deia Hermandades del Trabajo. Encara avui, reconvertida en llar d’avis i magníficament conservada, exhibeix orgullosament el seu adequadíssim nom esgrafiat a la façana principal.

La Fundació Palau mereix una visita a fons. Tant pel contingut com pel continent, Llàstima que l’edifici estigui involucrat en un plet amb els edificis del costat que varen haver de ser desallotjats a corre-cuita quan es feien les obres de remodelació de la Fundació. Pel que he pogut saber -els edificis del costat tenen uns plafons informatius que ho expliquen- per l’època dels fets era alcalde de la vila el senyor Joan Rangel, actual delegat del govern del PSOE a Catalunya. El virrei de torn, vaja. (*)

A part dels fons d’obres de Picasso, de pintors catalans clàssics i obres de gent d’ara com Barceló i Perejaume, fins al 31 d’agost a la Fundació Palau es pot veure una deliciosa exposició de dibuixos, aquarel·les i gravats de Maria del Mar Bonet titulada "La veu de la mà". És curiós, dilluns passat jo parlava aquí de la gravació que la Maria del Mar va fer l’any 1969 amb el grup Om del poema de Josep Palau i Fabre "Jo em donaria a qui em volgués" i en un dels vídeos que es poden contemplar a l’exposició veiem com el poeta i la cantant llegeixen i comenten la carta que un dia de maig de 1969 ella li va escriure tot explicant-li que acabava d’enregistrar un disc amb un poema seu.

El catàleg de l’exposició el recomano vivament. Porta un text de Perejaume, diverses reproduccions de les obres de Maria del Mar Bonet i, sobretot, un DVD amb els vint minuts del documental "Mar-Palau" -rodat per Isaki Lacuesta amb motiu d’aquesta exposició- i un altre més breu  de quatre minuts rodat el 2003 a la platja de Guifreu amb el poeta nedant i prenent el sol. Tot plegat per l’increïble preu de 15 euros.

De tornada ens hem aturat a Argentona, la vila de la qual és alcalde el col·lega blocaire Antoni Soy. Encara no s’havia inaugurat la Fira del Càntir tot i que hem pogut veure ja moltes parades i ens hem limitat a passejar una estona i dinar al Celler (bé però ens han fet esperar massa per les postres). Després hem tornat cap a casa.

Abans de marxar d’Argentona volia acostar-me a veure què queda de L’Aixernador, d’en Joan Pannon i de tota la gent que va muntar aquella interessant experiència fa més de vint anys. Però per avui ja n’he tingut prou, de passat reviscut. Potser si llegeix tot això l’Antoni Soy me’n dirà alguna cosa…

———————————————————————-

(*) I home de confiança, per cert, del candidat Montilla. Aquest senyor que va per les tanques publicitàries pregonant que ara sí que és l’hora dels catalans. I jo em pregunto: abans, quina hora era, doncs? la dels russos?
Quins eslògans, Déu meu. Quins eslògans…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!