Fa temps que no vaig al Flotàrium. Ho comento aquí perquè segur que els lectors veterans recordaran que aquells seixanta minuts de relax, aïllament, reflexió i foscor absoluta havien donat peu a uns quants apunts d’aquestes Totxanes. Durant un parell d’anys vaig mantenir fidelment les meves visites de diumenge -un de cada tres- a primera hora del matí. Fins que un dia de
Un plaer per damunt de l’habitual, la lectura de l’article de Joan F. Mira publicat a l’Avui d’ahir (vegeu-lo aquí). A part d’informar-nos que és a punt d’enllestir una nova novel·la -la que clourà la trilogia iniciada amb “Els treballs perduts” (1989) i continuada amb “Purgatori” (2003)- Mira ens comenta una escena del nou text i de passada ens ofereix una magnífica reflexió sobre la Revolució -així,
Un breu i improvisat comentari-meditació després d’escoltar les notícies per la ràdio fa una estona mentre em dutxava. (n’hi ha més) Recordo que, de petit, quan havíem d’anar d’excursió amb l’escola ens portaven a veure la factoria de la Coca Cola que hi havia a la Verneda o la de la Pepsi Cola que era just a la sortida
Aquest Sant Jordi tindrà per a nosaltres una dimensió especial i diferent: una amable invitació de l’Institut Ramon Llull em porta al Centre Cultural Blanquerna de Madrid per presentar la versió castellana de “Purgatori”, l’esplèndida novel·la de Joan Francesc Mira. L’acte es farà aquesta tarda i al meu costat hi haurà l’autor que després de les meves explicacions sobre el llibre dialogarà
Va trucar el divendres passat. “Ens casem el dia (…) de maig”, em va dir. Caram, una notícia del tot inesperada. Sobretot si es té en compte que ell i la seva companya porten vivint junts més de vint anys i que tenen un parell de xicots adolescents corrent per casa. “I com és això?”, li pregunto. L’explicació és molt senzilla: fa uns mesos
(La sèrie comença aquí) En Joan Guiu -AVÍS: contra el que és habitual en aquestes Totxanes l’apunt d’avui parla d’unes quantes persones que mereixen ser conegudes sense inicials, amb el nom i els cognoms ben clars-, en Joan Guiu, dic, és un dels homes clau en l’èxit de la creació i la cohesió d’aquest grup humà -jugadors i famílies-
Potser em falla la memòria però no recordo que ni l’A. ni jo estiguéssim gaire obsedits a carregar els horaris dels dos nois de casa amb un abús d’activitats extra-escolars quan eren petits.Tampoc recordo com va ser i per consell de qui que ens vàrem decidir però el cert és que cap al 1985 vàrem començar a freqüentar
Com cada matí de divendres el primer que he fet en entrar al web de l’Avui és anar a buscar l’article del Salvador Cardús i la corresponent il·lustració de la Cristina Losantos, una dibuixant que jo estimo especialment (vegeu aquí). La meva sorpresa ha estat trobar que l’article d’en Cardús -“Ni que sigui a ulls clucs”,
No sé si se’m nota gaire però he de confessar que sóc un col·leccionista nat. Al llarg de la meva vida he col·leccionat de tot: segells, xapes, cromos, adhesius, bitllets capicua, postals, primers números de diaris i revistes, banderins, cartells, “pins” i un llarguíssim etcètera. De fet, no ha estat fins fa poc que he arribat a entendre dos
(la sèrie comença aquí) El dia 14 d’agost de 1965 feia mig any que havia començat la guerra del Vietnam, feia cinc mesos que l’abat Escarré s’havia hagut d’exiliar a Milà per les declaracions que dos anys abans va fer a Le Monde, feia tres mesos que La Cova del Drac havia obert les seves portes
Ha plogut durant la nit a Barcelona i quan surto de bon matí, una mica després de les 7, els carrers són encara molls. Per comptes de la ruta habitual per Lesseps, Balmes i Rambla baixo fins a la benzinera d’Alegre de Dalt per carregar el dipòsit de la Vespa i després continuo pel passeig de Sant Joan en direcció
Com la majoria dels dissabtes tenim a dinar la mare de l’A. i mon pare. Avui ens ha agafat per evocar l’època que les llibretes d’estalvi de la Caixa les emplenaven a mà amb una cal·ligrafia de ploma estilogràfica de pulcritud exemplar. Les recordo perfectament, aquelles llibretes. Eren uns quaderns prims i apaïsats de tapes grises i amb els
(la sèrie comença aquí) Si he de seguir un cert ordre cronològic, després de les escenes que he explicat en els apunts anteriors situades a casa dels pares i que tinc clarament impreses en la memòria vindrien una sèrie d’imatges escapçades i fugaces. Per exemple les meves visites a les llibreries de vell dels carrers Aribau
* Després d’un començament de cap de setmana amb un parell de "bolos" literaris anit vaig repetir sessió amb la gent de The League of Crafty Guitarists, la colla de quinze guitarristes traçuts que vaig veure en una fascinant sessió de tast -"showcase", en diuen ara- el dijous passat a l’FNAC i que ahir varen oferir un concert
(la sèrie comença aquí) La segona sèrie de records lligats als escacs gira al voltant de les partides que jugava amb mon pare molts migdies abans de dinar. No puc recordar com vàrem implantar el costum però, de fet, va ser el millor sistema d’aprenentage del joc que podia aspirar a tenir. Tinc una referència clara de l’època de què parlo: 1962. I ho dic amb seguretat perquè