Totxanes, totxos i maons

Fa temps que no vaig al Flotàrium. Ho comento aquí perquè segur que els lectors veterans recordaran que aquells seixanta minuts de relax, aïllament, reflexió i foscor absoluta havien donat peu a uns quants apunts d’aquestes Totxanes.

Durant un parell d’anys vaig mantenir fidelment les meves visites de diumenge -un de cada tres- a primera hora del matí. Fins que un dia de finals de l’any passat, senzillament, me’n vaig cansar. Va coincidir amb l’època que no em trobava gaire fi i que va donar pas al principi de pneumònia que em va fer la guitza totes les festes de Nadal fins passat Reis.  (n’hi ha més)

Com que les coses de vegades sembla que venen rodades va resultar que el regal que els Reis d’Orient em varen deixar a casa del germà de l’A. va ser una sessió de prova amb una fisioterapeuta que sota el lema general “Per mimar cos i ànima” m’oferia en un fulletó un ventall d’especialitats d’allò més llamineres perquè jo triés al meu gust.

El repertori començava amb els convencionals massatges, es complicava amb una cosa que es diu “flors de Bach”, es sofisticava amb aromateràpia i assolia el clímax amb una filigrana anomenada “moviment essencial” a la qual una imaginació més retorçada que la meva li podria treure uns inenarrables rendiments.

Com que de Bach ja estic servit amb la seva excelsa música, per aromes terapèutics ja tinc un bon flascó d’Heno de Pravia amb el que cada matí em ruixo després de dutxar-me i el moviment essencial ja me’l faig jo cada matí pedalant amb la bicicleta estàtica mentre escolto el senyor iPod vaig decantar la meva tria de pre-iaio pels massatges de tota la vida.

No sé si ho he explicat alguna vegada però des que feia la “mili” -la dada la dono a efectes cronològics, no pas per donar a entendre cap relació de causa i efecte- m’ha quedat un dolor i un encarcarament al clatell i rodalies ara ja crònics que s’aguditzen en les èpoques de més tensió.

Així doncs, el meu regal de Reis va ser una sessió de 80 minuts de massatge d’esquena i, sobretot, de cervicals que em va deixar com nou… fins al cap de dos dies, és clar. Jo ja sé, però, que els miracles no existeixen. Encara que vinguin de la mà dels Reis d’Orient.

D’aleshores ençà, cada tres dimarts al vespre em poso en mans de l’Alba i deixo que faci amb el meu clatell tot el que li vingui de gust. Les sessions tenen una dimensió quasi mística que a mi ja em va bé. Sobretot venint de la brega diària que sempre circula arran de terra, massa allunyada dels rituals.

Quan arribo em fa apagar el mòbil (molt bé!), no em deixa entrar calçat a la cabina, engega l’aparell de música, posa llum indirecta i comença el meu viatge temporal al nirvana. A partir de la tercera sessió, quan ja hi havia confiança, li vaig preguntar si per comptes de la monogràfica Loreena McKennitt podia aportar jo la música de fons i em va dir que sí.

Tres setmanes després em va recautxutar les cervicals amb la “Vida secreta” de Toti Soler, meravella de meravelles. Fa tres setmanes va ser el torn dels “Secrets guardats”, d’Eduard Iniesta, i ahir la responsabilitat musical la vaig passar a la bufera del senyor Paul Winter i el seu impressionant “Canyon” (comprat, per cert, el 1992 a Grand Canyon) que mentre l’Alba em sacsejava -per a una fi de bé, que consti- em va fer evocar les llargues estones passades amb l’A. a la vora del gran esvoranc (vegeu aquí).

D’aquí a tres setmanes torno a tenir hora. Ja haurem tornat del nostre viatge a la Toscana i espero trobar una música que m’ajudi a evocar durant aquells 80 minuts aquelles muntanyes de relleu suau, les clapes de xiprers i els camps de vinyes de Chianti.

Bona, estimulant, salutífera amistat, la de l’Alba…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!