La gent de la meva edat -és a dir, els nascuts a finals dels anys 40 o a principis dels 50- vàrem haver de fer un examen d’ingrés per veure si podíem entrar al Batxillerat o no. Els qui no passaven eren reconduïts cap a una cosa que es deia “Comerç” i que venia a
* Perplexos i independentistes: Sembla que dos estudis fets públics darrerament diuen que els catalans patim una passa de perplexitat i que no sé quin enlluernador percentatge ens declarem independentistes. Jo estic amb l’Emili Teixidor quan escriu al Punt: “l’estat de perplexitat és proper al de l’estupor, que és el primer pas (…) per començar a fer
Tenia previst d’escriure un apunt que, més o menys, havia de dir: “¿Per què les benzineres SEMPRE són a l’altre costat de la carretera? ¿Per que els pobles que busquem estan SEMPRE en el punt on s’ajunten quatre plecs del mapa? ¿Per què l’indicador de carreteres SEMPRE està cent cinquanta metres més enllà del trencall que, farts de buscar-lo, hem decidit agafar equivocadament?”
D’aquí a una estona anirem al camp d’aviació per envolar-nos cap a terres sicilianes. Hi serem fins al 16 de setembre. Marxem amb mòbil, sense portàtil i amb un munt de ganes d’amarar-nos de la serena bellesa de Sicília. Vint dies de descans, doncs, per a aquestes Totxanes i pels seus lectors, que també us ho mereixeu. Fins aviat!
Un dia de juliol de 1992 mentre l’A. i jo féiem el turista en el mirador de la Coit Tower de San Francisco vàrem coincidir amb una noia que feia el mateix que nosaltres: contemplar l’esplèndida panoràmica de la ciutat. Recordo que ens va abordar ella i que assenyalant una inscripció que hi havia en la meva samarreta ens va preguntar si érem catalans. Ella era
(la sèrie comença aquí) Continuo fullejant les velles llibretes abans de tornar-les al prestatge d’on les he rescatat. A cada pàgina un allau de records que, com les cireres, n’arroseguen d’altres. Ara recordo, per exemple, que en aquesta dèria meva per les coses del cel va tenir també un paper fonamental un programa que feien a la televisió i que, si no em
(tot això podríem dir que comença aquí, si fa no fa)A part del meu complex d’escriure amb mala lletra -dèries que, a fi de comptes, atribueixo a la meva condició d’esquerrà reprimit (vegeu aquí)- em reconec posseïdor d’una altra mania ben poca solta: la gran mandra que em provoca llegir coses escrites per mi que tinguin més de tres o
La festa del sant de l’A. va tenir un gran inici: l’ascensió per la carretera de Vallvidrera a cavall de la Vespa. Una delícia, tant per les vistes que teníem al nostre abast com per la generosa dotació de revolts que fan que el trajecte sigui d’allò més divertit de fer amb dues rodes… i
A part dels escacs (vegeu aquí), una altra de les meves aficions de joventut va ser l’astronomia. De fet, l’associo als anys que feia el Batxillerat i, més concretament, al període 1962-1964. és a dir, entre els meus 12 i 14 anys.Hi va ajudar molt el fet que els dos companys d’escola amb qui tenia més amistat
Tanta xerrameca buida que ens envolta, tanta cridòria sense arguments que ens atabala, tantes paraules inútils que de vegades esquitxem sense cap ni centener fan que correm el perill que ens passin desapercebuts moments màgics com quan algú expressa amb la senzillesa d’uns pocs mots un sentiment que li neix del fons de l’ànima. Fa quatre anys vaig provar de descriure
Síndrome de pre-vacances. A la feina s’acumulen els correus electrònics, les cites per a reunions inajornables i els encàrrecs per a abans d’ahir. El món s’acaba el dia 31. Com cada any, si fa no fa. Tot i que juraria que abans la síndrome es desencadenava a partir de la segona quinzena de juliol. Està vist:
Com la majoria dels diumenges a primera hora faig la meva afaitada setmanal amb brotxa mentre per la ràdio escolto les notícies. No sé si ja ho he dit en alguna altra ocasió: Mare Natura ha estat summament generosa amb la meva barba. M’ha equipat amb una dotació de pèls poc densa i de consistència més aviat
Sobre l’esport en general i, més concretament, sobre l’esport de competició tinc una opinió personal que estic segur que no coincidirà amb la de la majoria de la gent. Una cosa similar podria dir sobre l’esport de seleccions nacionals. De fet, si en alguna ocasió he expressat el meu suport a l’existència de seleccions catalanes ha estat com
Quines coses, això d’escriure un Bloc… Resulta que ahir vaig rebre una quantitat que poc em podia imaginar de missatges de lectors que, a part de felicitar-me per ser sant Joan, em preguntaven si havia complert el que l’any passat vaig dir que faria (vegeu aquí): que tornaria a veure el muntatge de la foguera que es fa molt a prop d’on viu Quim
Francament curioses les coses que et vénen al cap -imatges, records, sensacions…- mentre passeges pel carrer. Qui hagi fruït de la lectura de l’Ulisses de James Joyce sabrà exactament de què parlo. Val a dir que a mi, poc passejador de mena, tot això em sol passar mentre circulo amb la Vespa. Cada matí de dissabte, com avui,