Totxanes, totxos i maons

Va trucar el divendres passat. “Ens casem el dia (…) de maig”, em va dir. Caram, una notícia del tot inesperada. Sobretot si es té en compte que ell i la seva companya porten vivint junts més de vint anys i que tenen un parell de xicots adolescents corrent per casa. “I com és això?”, li pregunto. 

L’explicació és molt senzilla: fa uns mesos al meu amic li varen diagnosticar un càncer de colon que en principi no pintava gaire bé. Sortosament la saviesa dels metges i la força de voluntat del pacient varen harmonitzar-se i avui aquell episodi està ja superat.

Enmig d’aquell trasbals la parella va voler fer un acte que expressés la fermesa de la seva unió. Amb presses si la cosa no anava bé i amb una mica més de calma si el problema es resolia. I com he dit més amunt, pel maig anirem de casori.  (n’hi ha més)

Avui, com cada dia de Sant Josep, faig anys. Cinquanta-vuit. I si vull seguir la tradició dels darrers tres anys -des que tinc obert aquest Bloc, vaja- avui toca passar una mica de revista al meu present.

I ho faré, és clar. Però he preferit començar l’apunt -precisament aquest apunt especial d’aniversari- parlant de gent que estimo, que ens estima i que s’estima, tant en els moments feliços com en els mals tràngols (una situació que, de fet, ni l’A. ni jo podem dir que ens sigui desconeguda).

També vull esmentar la M. Pilar Gil, la meva estimada lectora de l’altra banda de l’oceà (ella i el seu marit treballen d’investigadors bioquímics a la universitat de Brown). Tenen un fill que es diu Bernat que fa anys -sis- el mateix dia que jo (per molts anys, Bernat!) i una deliciosa Elisenda d’un any i mig.

La M. Pilar és una fidelísima lectora d’aquestes Totxanes a la qual ahir per la tarda vaig conèixer personalment aprofitant que passa uns dies a Barcelona i que, a més a més, acaba de veure publicada la seva primera novel·la. Es titula “Créixer amb Poe” (La Galera) i va ser la guanyadora de l’últim premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil.

He escrit aquí en diverses ocasions que em considero una persona molt afortunada. I avui es confirma una vegada més: conèixer persones com les que avui ocupen aquest apunt d’aniversari és una gran sort. Gairebé un honor, diria. 

Fet aquest preàmbul rellegeixo el que vaig escriure les tres vegades anteriors (vegeu aquí, aquí i també aquí) i confesso que ben poques coses noves hi puc aportar. Suposo que allò que en diuen “la maduresa” deu tenir alguna relació amb aquesta manca de sotracs existencials. Que duri, doncs.

Com no podia ser altrament avui farem festa grossa a l’hora de dinar amb els dos nois de casa, les seves enamorades, la mare de l’A. i mon pare. I amb l’A., és clar (¿es pot concebre alguna festa al meu voltant sense la presència d’aquesta dona que m’acompanya des de fa més de quaranta anys?) 

Pel que fa la la feina ara fa dotze mesos escrivia: “… crec que tampoc em puc queixar. Les persones que han entrat a dirigir la casa on jo dedico els meus esforços laborals les sento molt properes i crec que tenen una virtut impagable: abans d’actuar, pregunten i abans de disparar, avisen.” Val a dir que avui mantinc la meva convicció que no fóra just queixar-me però he de confessar que si hagués de redactar per primera vegada aquest paràgraf ara hi incorporaria alguns matisos que segurament aigualirien un pèl l’entusiasme que fa un any traspuaven les meves paraules. Jo ja m’entenc.

Tot plegat em porta a insistir en allò que vaig repetint com una cantarella així que ve a tomb. Tan interioritzat ho tinc que ja ho explicava en el segon apunt (ara en porto quasi 1.200) que vaig escriure en aquest Bloc (vegeu aquí): reivindico amb totes les meves forces el significat xinès del meu nom. Aquesta “vida llarga i tranquil·la” que representa l’expressió “Yu-An” i que a aquestes alçades de la meva vida em sembla la filosofia més sàvia i el desig més noble que puc expressar per mi, per la meva gent i per tots els qui passeu per aquestes Totxanes.

Que la sort us acompanyi també. I que sigui per molts anys.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!