Ahir, Nadal, després de llegir la interpretació simbòlica de la festa (vegeu aquí) que fa la meva astròloga predilecta vaig començar el dia penjant en aquestes Totxanes el conte de Ramon Solsona (vegeu-lo aquí). Un conte esplèndid, com hi ha món. A continuació vaig fer una visita a l’amic Campà que ens ofereix una de les nadales més delicioses
Fa una estona a l’FNAC de la plaça de Catalunya he estat testimoni d’un fet insòlit que no em resisteixo d’explicar aquí per si l’exemple s’escampa: a l’hora d’anar a pagar m’ha atès una caixera amb la cara i la pell netes! Quan parlo de cara i pell netes vull dir que no se li veia cap tatuatge per
(La sèrie comença aquí) Aquesta sèrie d’apunts sobre la plaça Lesseps que, de moment, s’acaba aquí vaig començar-la ponderant la figura d’Albert Viaplana, un dels arquitectes més prestigiosos que tenim actualment a casa nostra. També expressava la meva manca de fe en l’existència d’una solució suficient i satisfactòria per endreçar un espai tan complex i desarticulat com és la plaça
Avui, com cada matí, en sortir de casa dic adéu a l’A. Està fent la seva sessió diària de gimnàs i estiraments. “Vigila. Sembla que plou fort”, em diu. Al replà, mentre arriba l’ascensor em ve a la memòria el “Cuidado!” (amb una o final amb indicis d’u) que ma mare li deia sistemàticament a mon pare quan
Tocat encara per la notícia de la mort de l’arabista Mikel de Epalza, autor de la traducció al català de l’Alcorà, una obra que, com diu Vicent Partal (vegeu aquí) enalteix la nostra llengua i la nostra cultura, m’he enfilat a la bicicleta estàtica per fer el meu quart d’hora d’exercici matiner amb l’acompanyament imprescindible del
No m’estranyaria gens que la Carme-Laura tingués ja previst de parlar-ne en algun d’aquells magnífics apunts en els que evoca escenes de la vida quotidiana de fa mig segle. Si és així el llegirem amb la fruïció habitual. Ho dic perquè ara és l’època idònia per parlar de les felicitacions de Nadal de la meva infantesa (Ferrándiz, l’escombriaire, el sereno…)
(La sèrie comença aquí)Si algun qualificatiu li va com anell al dit a l’espai que els barcelonins coneixem amb el nom de plaça Lesseps aquest és, sens dubte, el de “caòtic”. Ara i des de fa una pila d’anys. Més concretament des que, en l’època de l’alcalde Porcioles, es va adaptar per fer-hi passar el primer cinturó
(La sèrie comença aquí) Una de les coses que més m’exciten del món de la publicitat són les reunions de presentació al client dels primers esborranys d’una campanya. Parlo amb coneixement de causa perquè, per raons de feina, m’ha tocat assistir a unes quantes trobades d’aquest tipus en els darrers anys. (n’hi ha més) El ritual sol ser sempre
He de confessar que jo no hi entenc gaire d’aquestes coses però crec que no m’equivoco si dic que Albert Viaplana (vegeu aquí) és un dels millors arquitectes que tenim ara mateix a casa nostra. Fa anys, quan feia companyia amb Helio Piñón, ja em van interessar obres seves com el CCCB, la passarela que continua la Rambla
Una bona amiga que em llegeix des dels primers temps em deia no fa gaire que en les meves Totxanes hi ha de tot: memòria personal, opinió, crònica, rampells… És cert. I, a més a més, és volgut. Aquí hi poso de tot i sort en tinc si algú a més a més dedica un trosset del seu temps a llegir-ho. Avui
És sàvia, la vida, tu. I no se li pot negar que té un refinat sentit de l’equilibri, la punyetera. Vull dir que per cada arronsament que et propicia no li costa gens de tenir a punt un recanvi (espiritual quasi sempre) per tenir-te content i que no lamentis gaire el pas dels anys. Pensava tot això aquest matí mentre la
És magnífic el poder evocador de la música. Gràcies a això la tria que cada matí em prepara a l’atzar el senyor iPod durant l’estona que em dedico a fer bicicleta estàtica es converteix molt sovint en una porta oberta de bat a bat en el magatzem dels meus records. Ahir al matí, sense anar més lluny, després de passar per Ester Formosa cantant
Un dels primers registres que hi ha gravats en la banda sonora de la meva vida és, sense cap mena de dubte, el so de les campanades que a les hores i a les mitges hores feia el rellotge de paret que presidia el menjador de casa de la meva àvia. Parlo dels primers anys 50,
Com que avui és dissabte em llevo una mica més tard i per comptes dels deu minuts dels dies feiners dedico un quart d’hora a moure les cames amb la bicicleta estàtica i acompanyament de música. Abans he regat les plantes. L’A. ja fa estona que és al món navegant per internet. “Com està la xarxa?”, li pregunto.
Aquest cap de setmana estic bastant enfeinat amb la lectura de les memòries de Joan Triadú que sortiran a mitjans de mes i, per tant, avui no pensava escriure res en aquest Bloc. Ja és sabut, però, que els plans solen fer-se per incomplir-los i ara en tinc un bon exemple. Quan fa uns minuts baixava cap al