Totxanes, totxos i maons

El dia 14 d’agost de 1965 feia mig any que havia començat la guerra del Vietnam, feia cinc mesos que l’abat Escarré s’havia hagut d’exiliar a Milà per les declaracions que dos anys abans va fer a Le Monde,  feia tres mesos que La Cova del Drac havia obert les seves portes al carrer Tuset, feia un mes i mig que els Beatles havien actuat a la Monumental (vegeu aquí) i feia tot just vint dies que Bob Dylan havia sacsejat el festival de Newport sortint a tocar amb una banda electrificada.  (n’hi ha més)

El dia 14 d’agost de 1965 en els locals de l’antiga Escola d’Enginyers situada en el recinte de l’Escola Industrial es va inaugurar el campionat mundial juvenil d’escacs. Va durar fins al 3 de setembre i se’n va proclamar guanyador un xicot iugoslau que es deia Bojan Kurajica.

Varen ser vint dies d’escacs d’alta competició que em sembla que vaig seguir puntualment sense faltar pràcticament a cap sessió. Almenys això dedueixo del que recordo i dels papers que he rescatat de l’armari per documentar aquesta sèrie de batalletes personals ja que no em falta cap dels butlletins diaris que l’organització repartia als presents amb les partides jugades el dia anterior acuradament transcrites i, en algun cas, fins i tot comentades.

També conservo un exemplar del programa oficial del campionat amb les fotografies dels participants. Unes fotografies que, després de la corresponent persecució per part meva (un adolescent amb vint dies per endavant és capaç de qualsevol cosa), tinc signades i dedicades per tots ells.

Recordo que un dels dies del torneig La Vanguardia va publicar a la portada -era allò que en deien "huecograbado"- una fotografia del saló on es jugaven les partides en la que surto jo assegut a primera fila. Estava segur que conservava la pàgina del diari dintre dels papers d’aquell campionat però, estranyament, no l’he trobat. Hauré de passar qualsevol dia pels serveis d’hemeroteca de La Vanguardia i mirar d’aconseguir-ne una còpia.

No voldria equivocar-me però em sembla que aquell campionat en el que vaig fer de fidel espectador va ser el punt àlgid de la meva dedicació/afició als escacs. A partir d’aleshores suposo que em deurien interessar més altres aficions. Va ser per aquella època -jo ja anava a l’Escola Industrial; allí vaig conèixer l’A., per cert- que ja havia començat a fer una petita discoteca que vaig estrenar l’estiu de 1966 amb el "Monday Monday / California Dreami’n" de The Mamas & Papas que encara conservo.

També va ser aleshores -finals del 65, principis del 66- que em vaig imposar el costum de comprar el diari cada dia. Per aquella època recordo que era l’esportiu "Dicen…". Per alguna cosa s’ha de començar…

Durant l’any i mig de servei militar -de maig del 70 a octubre del 71- no recordo haver dedicat gaires estones a jugar als escacs i, de fet, la revifalla final de la meva afició crec que deuria coincidir amb el matx Fischer-Spassky que va acabar el setembre de 1972, dos mesos abans que l’A. i jo ens caséssim.

D’aquest matx recordo haver seguit els desenvolupaments de les partides comentades per Román Torán a La Vanguardia i posteriorment a través dels llibres i les revistes que he trobat a l’armari de casa. Vist des de la perspectiva dels anys crec que va ser un digne colofó a una afició que en el fons mai he abandonat.

I una bona prova del que dic és que la mort de Bobby Fischer m’ha obert l’aixeta dels records amb un raig fins ara soterrat en la memòria prou cabalós com per donar peu a una sèrie de quatre apunts que arriben en aquest instant al seu punt final. Déu n’hi do…