Totxanes, totxos i maons

Ha plogut durant la nit a Barcelona i quan surto de bon matí, una mica després de les 7, els carrers són encara molls. Per comptes de la ruta habitual per Lesseps, Balmes i Rambla baixo fins a la benzinera d’Alegre de Dalt per carregar el dipòsit de la Vespa i després continuo pel passeig de Sant Joan en direcció sud.

Quan giro per deixar Travessera i entrar al passeig la roda  trepitja la pintura del pas de vianants just en el moment que toco una mica el fre i durant una fracció de segon la moto patina pel darrere. Com que vaig a poca velocitat controlo ràpidament la situació i continuo el trajecte sense més sotracs.

A l’alçada de Còrsega i encara sota els efectes de la sorpresa m’adono que a força de dies sense ploure he començat a perdre els automatismes i les cauteles de conduir sobre l’asfalt mullat.  (n’hi ha més)

Serà que som animals de costums. Si més no quan arribem a certa edat. I amants de la seguretat. Ens agrada allò que no canvia, que ha funcionat sempre. I quan hi ha modificacions en el programa sembla que talment perdem el nord.

És el cas dels trens de rodalies, per exemple. Abans, quan l’A. i jo havíem d’anar al camp d’aviació no ho dubtàvem ni un instant: cap a l’estació de Sants hi falta gent. Ara ja no ho tenim tan clar.

La prova és que el dissabte de la setmana passada havíem d’anar a Vilafranca del Penedès i no podíem disposar del nostre cotxe. A les 9 del matí a l’estació de Sants teníem dues alternatives: el tren i l’autocar de la Hispano Igualadina. No ho vàrem dubtar ni un segon: de pet al cotxe de línia.

Ja sé que tot això no té gaire cosa a veure amb els atracaments i les ganivetades però crec que la pèrdua de confiança en els serveis públics no deixa de ser una modalitat de la inseguretat ciutadana. La més desmoralitzadora, potser.