Totxanes, totxos i maons

(la sèrie comença aquí)

La segona sèrie de records lligats als escacs gira al voltant de les partides que jugava amb mon pare molts migdies abans de dinar. No puc recordar com vàrem implantar el costum però, de fet, va ser el millor sistema d’aprenentage del joc que podia aspirar a tenir.

Tinc una referència clara de l’època de què parlo: 1962. I ho dic amb seguretat perquè hi tinc dos records associats que estan perfectament datats.  (n’hi ha més)

El primer és la mort de Marylin Monroe, el 5 d’agost de 1962. El segon, la crisi dels míssils de Cuba, el 27 d’octubre del mateix any. En el primer cas recordo que ma mare, que deuria sentir la notícia per la ràdio, va anar corrents al despatx on jugàvem la partida per informar-nos. En el cas de la crisi cubana la imatge que tinc és la de mon pare dient-nos de manera solemne al meu germà, a la mare i a mi -tots al voltant del tauler- que estàvem vivint un moment "de perill de desequilibris en la pau del món". Amb aquestes mateixes paraules.

Mon pare era un jugador notable. O així almenys m’ho semblava aleshores. Era implacable amb el joc -"peça tocada, peça jugada", em deia- però un cop feta la meva jugada i rebuda la seva rèplica m’explicava per què havia jugat malament i quina opció hauria d’haver triat per no errar-la.

Generalment la partida la jugàvem al seu despatx i calculo que ens tenia entretinguts uns tres quarts d’hora fins que la mare ens cridava per dinar i després tornàvem uns a l’escola i els altres a la feina. Si no havíem acabat deixàvem el tauler fins l’endemà damunt d’un arxivador de fusta i amb persiana vertical (estil americà, em sembla que en deien) que mon pare avui encara conserva i que m’agradaria poder heretar tot i que no sé on dimonis el posaríem. 

No sé quant temps va durar aquesta complicitat dels migdies entre pare i fill. No crec que anés més enllà d’aquell tèrbol i conflictiu 1962. Ho dic perquè també em recordo a mi mateix en uns altres migdies -en aquest cas a tercer i quart de Batxillerat; és a dir, 1963 i 1964- fent els deures de Llatí (van ser els dos únics cursos –vegeu aquí– que vaig estudiar aquesta meravellosa assignatura) i amb el programa "Discomania" de Raul Matas a la ràdio com a música de fons. Tampoc recordo -i no ho dic amb orgull- temporades posteriors de complicitat amb ell tan intensa com aquella.
 
El que sí que puc dir és que la meva afició als escacs va perdurar uns quants anys més. I que d’aquella etapa de la meva vida m’ha quedat força documentació. Ho explicaré en la tercera i última part d’aquesta batalleta.

(continua aquí)