Totxanes, totxos i maons

Tanta xerrameca buida que ens envolta, tanta cridòria sense arguments que ens atabala, tantes paraules inútils que de vegades esquitxem sense cap ni centener fan que correm el perill que ens passin desapercebuts moments màgics com quan algú expressa amb la senzillesa d’uns pocs mots un sentiment que li neix del fons de l’ànima. Fa quatre anys vaig provar de descriure alguns d’aquests moments irrepetibles amb un apunt que vaig titular “Cromos de felicitat” (vegeu-lo aquí) i que encara avui, no cal dir-ho, subscric en la seva integritat.  (n’hi ha més)

La literatura ens ha donat frases que il·lustren molt bé el que acabo de dir. Penso, per exemple, en la frase final d'”El amor en los tiempos del cólera”, de Gabriel García Márquez. Aquell contundent “Toda la vida” que Florentino Ariza li respon al capità del vaixell que li pregunta fins quan haurà de navegar amunt i avall del riu amb ell i la seva enamorada Fermina Daza al costat. Una frase que Florentino tenia preparada “después de cincuenta y tres años, siete meses y once días con sus noches” d’amor impossible.

Penso també en aquells versos del “Coral romput”, de Vicent Andrés Estellés: “Vaig ser el primer nét i el iaio se m’enduia / al braç a la Societat dels Colombaires / i em posava damunt de la taula: “El meu nét”. / Jo tenia aleshores uns mesos…” I no em costa gens d’imaginar-me aquell avi estarrufat i orgullós d’exhibir davant els seus amics el primer nét –“el meu nét”-, la millor garantia per a aquell home ancià que la vida continuava amb força i carregada de futur més enllà de la seva petita peripècia personal.

Tot això ve a tomb -o m’ho sembla- perquè acabo de rebre un correu electrònic de la S., una noia que treballa amb mi des de fa més de quinze anys. És un correu que adreça a tots els companys del Servei i en el que adjunta una fotografia feta tot just l’endemà del naixement, el diumenge passat, dels dos bessons que acaba de tenir la L., la persona amb qui comparteix la seva vida des de fa uns quants anys.

“Permeteu-me que us presenti els meus fills i de la L., la meva companya”, comença dient el correu. I jo penso que aquest “els meus fills” no és una frase qualsevol. Són tres mots que apleguen, amb la seva senzillesa però també amb tota la seva grandesa, molt més del que a primera vista un lector distret pot arribar a copsar.

M’imagino que la S. i la L. han hagut de ser molt fortes per arribar a gaudir d’aquest moment. Certament els queda encara la segona part, la més llarga. Ara però, gràcies precisament a aquest exultant “els meus fills”, seran quatre a viure-la. I això dóna forces al més feble.

Moltes felicitats, noies.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!