Totxanes, totxos i maons

(tot això podríem dir que comença aquí, si fa no fa)

A part del meu complex d’escriure amb mala lletra -dèries que, a fi de comptes, atribueixo a la meva condició d’esquerrà reprimit (vegeu aquí)- em reconec posseïdor d’una altra mania ben poca solta: la gran mandra que em provoca llegir coses escrites per mi que tinguin més de tres o quatre anys d’antiguitat.

Em costa descriure-ho amb paraules normals perquè és una reacció que té molt més d’instintiu i visceral que de raonable i justificat. Diria que és una barreja de sensacions a mig camí entre el pudor, la inseguretat i la creença que ara aquelles idees les exposaria segurament d’una altra manera, amb unes altres paraules, amb un to diferent. Com si entre aquell JJ que les va escriure i el JJ present hi hagués molta més distància de la que realment hi ha.   (n’hi ha més)

Carn de psiquiatre, vaja. Manies i ganes d’embolicar la troca, ho torno a dir. Perquè si alguna vegada m’he decidit a afrontar la situació i, un cop trencat el gel, m’he engrescat a analitzar un text meu dels diguem-ne “antics” tampoc m’he vist en la necessitat d’aplicar gaires penediments -“pentimenti”, en diuen els pintors-  a allò que ja estava escrit.

Ve a tomb aquest llarg preàmbul per tal de justificar la meva redescoberta aquests dies del diguem-ne “llibre” que vaig escriure quan tenia 13 anys. És a dir, ara en fa quaranta-cinc.

Coneixia l’existència de les tres llibretes i recordava el lloc de la biblioteca on estaven estibades -prestatge 36, en la filera del darrere, la que toca a la paret- però feia anys que no m’havia atrevit a obrir-les per examinar-les fins ara que, amb el sopar a l’Observatori Fabra de l’altre dia, el dic que mantenia els records en la reserva s’ha esfondrat.

M’apresso a dir que, més que un llibre, “El hombre y sus alrededores” és una recopilació d’anotacions i comentaris de llibres o articles llegits al voltant dels dos temes clau que articulaven la meva dèria d’aquells anys: l’astronomia i l’aleshores incipient astronàutica. La petja d’un xicotet innocent i entusiasta, vaja.

Són un total de cent seixanta pàgines escrites a mà -la majoria amb estilogràfica, un costum que encara avui mantinc- i amb textos que resumien tot el que llegia als diaris o en alguna revista tipus “Selecciones del Reader’s Digest” que a casa arribava cada mes. Tinc a la vista, per exemple, un article que vaig titular “El Mariner se portó bien” en el que descric els primers resultats que la sonda Mariner II va enviar quan va entrar per primera vegada en l’atmosfera de Venus. Això va ser el mes de desembre de 1962.

També hi ha apartats dedicats a “El misterio de las glaciaciones”, “La teoría de Kepler” o “La vida en el Cosmos”, amb resums de moltes de les lectures de l’Enciclopedia Popular Ilustrada EPI a què feia referència en l’apunt inicial d’aquesta sèrie.

Un article monogràfic -amb dibuix inclòs- el dedico al mític “Telstar”, llançat a l’espai des de Cap Cañaveral el 19 de juliol de 1962 i juraria -o almenys així m’agrada imaginar-m’ho ara- que mentre l’escrivia sonava per la ràdio el no menys mític “Telstar”, de The Tornados, el primer grup britànic que va obtenir un número 1 a les llistes de vendes dels Estats Units aquell mateix any 1962.

La batalleta continuarà un dia més però ara us deixo aquí sota un You Tube amb la versió original -una mica tronada, però autèntica- del tema “Telstar” i una mica més avall uns quants arxius amb fotografies d'”El hombre y sus alrededores”. Què joves que érem, Déu meu…

(Continua -i acaba- aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!