Totxanes, totxos i maons

Sobre l’esport en general i, més concretament, sobre l’esport de competició tinc una opinió personal que estic segur que no coincidirà amb la de la majoria de la gent.

Una cosa similar podria dir sobre l’esport de seleccions nacionals. De fet, si en alguna ocasió he expressat el meu suport a l’existència de seleccions catalanes ha estat com a lògica compensació per la inevitable existència de la selecció espanyola. Cosa que no treu que, si de mi depengués, no n’hi hauria cap, de selecció nacional. Ni les d’ells ni les nostres.

“Doncs prou que segueixes el Barça”, em podria dir l’A., per exemple, que em coneix a fons. “Sí i no”, li respondria. Evidentment desitjo els triomfs del Barça. I si van combinats amb derrotes del Madrid i de l’Espanyol encara millor, és clar…  (n’hi ha més)

… però, en el fons, més que seguidor del Barça el que de debó sóc jo és seguidor del Puyal, que no és exactament el mateix.

Vull dir que des de temps immemorial segueixo els partits del Barça a través de la veu del mestre i això és tot. Fa una eternitat que no m’acosto al Camp Nou i durant la setmana no perdo ni un minut del meu escàs temps en la lectura dels molts articles, cròniques, ditirambes o reportatges que la nostra premsa dedica dia sí dia també a les alegries i desventures de la colla de can Laporta. Cosa que no em priva de creure, per exemple, que el muntatge de la moció de censura que li han etzibat a aquest home és una mostra més de la preocupant vocació autodestructiva del país.

Dit tot això el que sí que vull afegir a tall de cloenda és que en el partit de la final de l’Eurocopa que demà passat jugaran els espanyols contra els alemanys em declaro partidari fervent del triomf d’Alemanya.

Només de pensar en l’atac de caspa que ens caurà al damunt si “los nuestros”, “la roja” o “los once toros de lidia del sabio de Hortaleza” s’emporten la copa aquesta dels collons ja em vénen ganes de demanar exili intel·lectual a la segona arcada del pont de Brooklyn.

Perquè, desenganyem-nos, no és només cosa “dels altres”, tota aquesta tonteria que ens envaeix amb la “seleción”, no. Amb les eufòries dels darrers dies s’està posant en evidència que a prop nostre també en tenim, d’infiltrats.

Més exactament m’encantaria una bona victòria d’Alemanya per l’atac de cor que sens dubte tindria el descerebrat individu de la casa de davant d’on visc que anit em va amargar la contemplació del “60/90” i del “Polònia” tres vegades -a cada gol dels “nuestros”- a base de llançament de coets, concert d’espray amb trompeta i uns impresentables “Eeeee-ppaña! Eeeee-ppaña!” que encara foraden les meves orelles.

Així doncs, un descomunal atac de cagarrines pel meu veí i que la imatge de sant Franz Beckenbauer que il·lustra l’apunt d’avui ens faci de guia benefactora.

Així sia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!