Totxanes, totxos i maons

(la sèrie comença aquí)

Continuo fullejant les velles llibretes abans de tornar-les al prestatge d’on les he rescatat. A cada pàgina un allau de records que, com les cireres, n’arroseguen d’altres. Ara recordo, per exemple, que en aquesta dèria meva per les coses del cel va tenir també un paper fonamental un programa que feien a la televisió i que, si no em falla la memòria, es deia “Misterios de la ciència”.  (n’hi ha més)

No em consta que tingués dia i hora fix d’emissió tot i que segurament és la meva memòria que deforma aquest fet. El que sí que recordo clarament és que era un espai comodí -durava deu minuts com a molt- que col·locaven quan la programació s’interrompia per avaria, cosa que no era gens infreqüent durant aquells primers anys de la dècada dels 60.

No fallava, després del famós rètol “Rogamos disculpen esta interrupción (…) y permanezcan atentos a la pantalla” si l’avaria anava per llarg ens col·locaven un episodi de “Misterios de la ciencia” que jo rebia amb gran alegria tot i que la majoria dels que passaven ja els havia vist unes quantes vegades.

(N’hi havia un altre d’aquest mateix estil d’espais que es deia “La marcha del tiempo” i que consistia en reportatges curts de  vuit o deu minuts sobre esdeveniments històrics).

Rieu, rieu, però jo gràcies a  “Misterios de la ciencia” vaig saber, per exemple, que Edison era conegut amb l’apel·latiu d'”el mago de Menlo Park”, que en la nostra atmosfera hi havia una cosa bàsica per les transmissions electromagnètiques que es deia “los cinturones de Van Allen” o que hi havia hagut un esdeveniment denominat “Año Geofísico Internacional” que va ser molt important per a la comunitat científica mundial (consultant Google he sabut que aquest “Año” va tenir lloc entre juliol de 1957 i setembre de 1958).

Ara veig un text meu a la pàgina 131 (segona llibreta) que es titula “¿Por qué se oscurece el cielo de noche?” que vaig resumir d’un article llegit a “Selecciones del Reader’s Digest”… i dijous passat, en el restaurant Semproniana, mentre l’A. i jo féiem temps perquè arribessin els nois i les seves enamorades vaig tenir a les mans aquell mateix exemplar de l’any 1962. Era en un moble que tenen a l’entrada de l’establiment ple de revistes i llibres d’aquella època! Quines coses…

L’últim article de la tercera llibreta -la darrera- es diu “La teoría de la relatividad” i és un detallat resum -ocupa nou pàgines- del que es va dir en una sèrie de programes de televisió fets i presentats pel doctor Lluïs Miravitlles en els quals va explicar de manera planera i summament didàctica els descobriments d’Einstein.

Agafo el primer paràgraf i el reprodueixo aquí. Per si a algú li fa gràcia jo, fa quaranta-cinc anys, escrivia coses com aquesta: “Al hablar de dicha teoría debo decir que su inventor, su descubridor fue Albert Einstein (1879-1955). Este gran físico alemán ganó el Premio Nobel de Física del año 1921 y, cosa extraña en los científicos y matemáticos, tenia un excelente sentido del humor. Odiaba el corte de pelo y sus aficiones eran el deporte de vela, entre otros, y la música, tocando el violín muy bien.”

Gràcies a aquest repàs m’adono també que per aquella mateixa època els telèfons de Barcelona van passar de tenir 6 a 7 xifres -allò de “con el 2 delante”– ja que en la primera llibreta tinc unes quantes adreces d’entitats astronòmiques en les que hi ha el número 2 afegit amb bolígraf vermell.

Per cert, el pas anterior -el de 5 a 6 xifres, vull dir- també el tinc documentat amb el dietari que escrivia el meu avi: va ser el març de 1950, molts pocs dies abans del meu naixement.

Tanco aquest memorial de quan era astrònom i lletraferit pel començament. Vull dir que parlaré de la coberta (vareu poder veure’n detalls en els arxius fotogràfics annexats a l’apunt anterior). La vaig fer amb un tros de paper d’embalar enganxat amb Imedio i uns quants textos retolats a mà -amb majúscules, és clar- amb la meva mala lletra de noi de 12 anys i amb estilogràfica.

Els textos són el títol de la cosa –“El hombre y sus alrededores”– i un subtítol molt en l’estil del que veia que l’editor posava en els llibres EPI: “El enigma de la Atlántida… ¿Visitará el hombre la Luna u otros astros?… Los platillos volantes, etc… Todo esto y mucho más en una clara exposición de los hechos concernientes al hombre.”

No s’acaba aquí, però, la descripció: la literatura de la portada -afectada d’un “horror vacui” molt típic d’aquells anys- es tancava amb una “Introducción” que deia: “Hay más cosas en el cielo y en la tierra, Horacio, de las que hayas podido soñar en tu filosofía. Shackespeare (sic) Hamlet.” Això també ho vaig treure dels llibres EPI. Més concretament era la frase que hi havia en la coberta de “Los platillos volantes”, un volum que, quasi ho juraria, signava Mario Lleget. Puc assegurar que jo, als 12-13 anys, encara no havia llegit el mestre William.

—————————————————————————————-

Acabo aquest recorregut carrossa pel sistema solar que en els darrers apunts us he col·locat entre pit i esquena amb un tema musical -i astronòmic!- de 1990 (un any després que Neil Armstrong passegés per la Lluna i tres anys després que l’A. i jo comencéssim a sortir junts, per esmentar fites importants de referència).
Es tracta de “Venus”, del grup holandès Shocking Blue (que poc després la varen tornar a encertar amb una cançó que es va dir “Never marry a railroad man”).
“Venus” és, al meu parer, una de les cançons més rodones i perfectes que s’han escrit mai en música pop i forma part de la llista -que algun dia comentaré amb tot detall- de músiques que no em faria res que algú fes sonar en el meu funeral (que al pas que va la llista molt em temo que durarà unes quantes hores).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!