Totxanes, totxos i maons

La festa  del sant de l’A. va tenir un gran inici: l’ascensió per la carretera de Vallvidrera a cavall de la Vespa. Una delícia, tant per les vistes que teníem al nostre abast com per la generosa dotació de revolts que fan que el trajecte sigui d’allò més divertit de fer amb dues rodes… i bona companyia, com era el cas.

El temps, a més a més, contribuïa: calor moderada i una atmosfera raonablement nítida que augurava -com finalment va ser- una satisfactòria visibilitat nocturna.

Estranyament pel que són els nostres costums vàrem ser dels darrers a arribar a l’Observatori -tres o quatre minuts de retard- cosa que ens va portar al final de la llarga cua que es va formar a l’entrada del recinte on hi havia dues senyoretes que verificaven les reserves de tothom.

No entraré en detalls sobre el menú. Ens va semblar correcte i amb el puntet just de sofisticació com per fer palès que allò que féiem -almenys l’A. i jo- era el que se sol dir “un extra”, una celebració diferent a la dels dies de festa habituals.

En canvi, sobre el servei sí que hi hauria alguna cosa a dir. Dues, vaja: escàs i no gaire ben organitzat. Un exemple: no es pot enviar el personal que acaba de fer cua per entrar a fer una nova cua per recollir la copa de xampany de benvinguda. En actes molt menys solemnes (i més barats!) que el d’ahir la gent va passejant, prenent posicions i saludant-se mentre els cambrers van passant amb les safates plenes de copes.

A l’hora de servir el sopar també es va notar que anàvem justets de mans i/o d’infrastructura: tres cambrers per a una vuitantena de comensals no varen ser capaços d’evitar una espera superior al que fóra recomanable entre plat i plat. Almenys ahir, diumenge, que és quan puc fer valoracions, és clar.

Pel que fa als aspectes científics val a dir que tot va rutllar segons les previsions. L’astrònom que dirigia la vetllada ens va parlar abans de començar el sopar de la famosa taca vermella de Júpiter, que és una descomunal tempesta tropical d’una grandària de quatre vegades la Terra i que s’hi està desencadenant des de fa uns quants segles. Poca broma.

Després de sopar vàrem poder observar Júpiter i tres dels seus satèl·lits majors: Io, Europa i Ganímedes. Calisto orbitava per darrere del planeta i no va acudir a la cita. Ell s’ho va perdre.

Des del punt de vista personal vaig poder reviure la sensació màgica de contemplar el cel nocturn des d’una cúpula d’observació astronòmica. La meva experiència es remunta a les visites que els meus amics i jo féiem a la cúpula de l’Agrupació Astronòmica Aster del passeig de Gràcia, molt més petita que la del Fabra. Parlo de fa quaranta-cinc anys. La sensació, però, d’aïllament, de silenci còsmic i de petitesa interior -o de grandiositat exterior- és la mateixa i em plau molt haver pogut reviure-la. Només això ja justifica tota la festa.

Pel que fa a l’edifici de l’Observatori diria que, malgrat alguna restauració, no pot dissimular, pobret, la seva condició de vestigi entranyable d’una altra època. Dignament vetust, podríem dir. Sobre això ens varen explicar que ja s’està construint un nou Observatori Fabra al Montseny en el qual només hi haurà màquines que enviaran als científics instal·lats en l’edifici actual totes les dades que vagin recollint. Sembla que el canvi és cosa de poc temps.

Una curiositat: en la sala on s’exhibeixen instruments d’observació i sismògrafs de l’època d’en Comas i Solà hi ha uns textos explicatius pintats a la paret. Tenen l’aspecte de ser bastant nous i de tots els que vaig veure em va cridar l’atenció un que deia: “Les vibracions de la ciutat: Sorollosa i bellugadissa de dia, tranquil·lassa de nit. Prou per a què Ronaldinho signés la seva màgia a l’Observatori en forma d’ona sísmica.” Glups!

De tornada, cap a quarts d’una de la nit vàrem fer el descens per l’Arrabassada. Una altra estona divertida, tot i que el mític revolt de la Paella ja no és el que era. La Vespa anava rodona i baixàvem sols i sense presses per gaudir de la fresca i de les llums de la ciutat. També per evitar ensurts amb les famílies de senglars que hi ha per la zona i que creuen la carretera quan menys t’ho esperes.

I no era una precaució exagerada: mentre sopàvem un senglar jove ens va venir a visitar. El vaig tenir a un parell de metres de la meva esquena. Anava a la seva i estava tranquil. Tot i això no vaig gosar a fer-li una fotografia… no fos cas que amb el flaix s’emprenyés, la bestiola.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!