Totxanes, totxos i maons

A part dels escacs (vegeu aquí), una altra de les meves aficions de joventut va ser l’astronomia. De fet, l’associo als anys que feia el Batxillerat i, més concretament, al període 1962-1964. és a dir, entre els meus 12 i 14 anys.
Hi va ajudar molt el fet que els dos companys d’escola amb qui tenia més amistat eren aficionats a escrutar el cel durant la nit.
L’un ara és doctor en ciències químiques, ensenya a la Universitat de Barcelona i ha escrit una pila de llibres sobre química analítica. L’altre és astrònom i meteoròleg i era (no sé si ho és encara) el responsable del Planetari del Museu de la Ciència, ara CosmoCaixa.  (n’hi ha més)

Amb ells vaig descobrir l’existència de l’Agrupació Astronòmica Aster -25 pessetes era la quota mensual que pagaven els socis segons un fulletó que tinc damunt la taula mentre escric això- i de resultes de tot plegat el 1963 vaig trobar-me un telescopi força senzill (*) -però que a mi em semblava gairebé comparable al del Monte Palomar- com a regal de Reis.

Per aquella mateixa època va començar a sortir una col·lecció de llibres divulgatius que es deia “Enciclopedia Popular Ilustrada EPI” i que editava Plaza & Janés. Eren uns volums primets, bastant més alts que amples i amb un format que ara en diríem de butxaca. Recordo que els primers números -que els meus amics i jo vàrem comprar de seguida-  es titulaven “De von Braun a Titov i Glenn” (això dóna una idea de les dates de què parlo), “ABC de la astronomía” i “La Atlántida sumergida”. L’autor dels tres era Màrius (Mario, per imperatius de l’època) Lleget.

Si la memòria no em falla la col·lecció EPI va arribar a tenir uns trenta títols dels quals recordo haver llegit amb fruïció “Platillos volantes”, “La cibernética”, “¿Hay habitantes en Marte?”, “¿Qué pasó después del diluvio?”, “Tesoros ocultos”, “Albert Einstein” i fins i tot un inquietant “¿Qué es el hombre?” que ara pagaria per poder recuperar i tornar-lo a llegir.

Bé… ara m’adono que la batalleta és de llarga descripció i que no he explicat a tomb de què ve el títol de l’apunt d’avui. Abreujaré, doncs, i continuaré durant els dies propers. Amenaçats esteu.

Aquesta nit l’A. i jo celebrarem amb vint-i-quatre hores de retard santa (A.)nna amb un sopar astronòmic a l’Observatori Fabra (vegeu aquí). Pel que em varen explicar quan vaig fer la reserva cada nit s’observa un cos celeste diferent i el d’aquesta nit és Júpiter, el planeta més gran del sistema solar.

Un Júpiter -amb els seus quatre satèl·lits: Io, Europa, Ganímedes i Calisto- que serà la segona vegada a la meva vida que observaré. La primera va ser el dia 25 de setembre de 1963 amb el telescopi reflector de 250 augments de l’Agrupació Astronòmica Aster. Aviat farà, doncs, quaranta-cinc anys.

Com és que tinc la data tan precisa? Molt senzill, la vaig anotar en el primer llibre que he escrit a la meva vida. Es deia (agafeu-vos) “El hombre y sus alrededores” i ocupa tres llibretes d’espiral -les bones, les de fer els treballs en net- de l’Academia Santo Tomás, la meva escola.

Això continuarà, és clar…
Més concretament aquí

——————————————————————————————-

(*) De fet, ara que hi penso, més que un telescopi el que em varen portar els Reis va ser una ullera de llarga vista. Allò que els espanyols en diuen un “anteojo”.

 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!