Bloomsday
Tot es barreja, realitat i ficció. Moltíssimes ciutats i pobles del món es commemora aquest fet i celebren la vida de Joyce, autor d’Ulysses. – ACÍ – Llegeixen la novel.la, representen escenes, passegen, beuen, mengen, parlen, i tornen a llegir, escolten música. És un dels homenatges més singulars i bonics que conec, organitzat per gent corrent, sense fer-ne difusió mediàtica, de forma espontània.
Desconec si a Barcelona o en un altre indret del nostre país s’ha fet aquesta celebració alguna vegada.
L’invent té una data, 1954, quan un grup d’amics van voler reviure i celebrar el 50è aniversari de tots els esdeveniments els quals succeixen el mateix dia a Dublin l’any 1904 en la novel.la d’Ulysses de James Joyce. John Ryan, Flann O’Brien, van ser els inventors i immediatament els van acompanyar Patrick Kavanagh, Anthony Cronin, Tom Joyce i AJ Leventhal.
Van llogar dos carruatges, guarnits com ens explica en James Joyce en l’enterrament de’n Paddy Dignam, i van seguir la ruta de Bloom per tots els indrets on possiblement volíen trobar-se amb en Leopold Bloom, o la Molly Bloom o en Stephen Dedalus. Tots ells vestits a l’època i interpretant el seu personatge favorit de la novela. No van arribar gaire més lluny del Pub Davy Byrne’s.
Vaig llegir Ulysses en anglès, fa ja molts anys, molts, amb el Webster al costat. No va ser una lectura ni fàcil ni gratificant. Recordo que em va impactar i va ser un exercici complet de coneixement de llenguatge. Sempre més he volgut tornar a llegir la novel.la. És d’aquelles coses que et proposes fer quan comença un nou any i van passant les setmanes i arribes al dia 31 de desembre i encara no ho has fet. Espero que l’any vinent us pugui dir que sí, que l’he tornat a llegir.
De moment, avui, aquest és el meu homenatge ……
All Moanday, Tearday, Wailsday, Thumpsday, Frightday, Shatterday.
Jugar amb els díes de la setmana … excepte Sunday, per què ? No ho sé.
— Episode 1 – Telemachus – Ulysses —
Stephen suffered him to pull out and hold up on show by its corner a dirty crumpled handkerchief. Buck Mulligan wiped the razorblade neatly. Then, gazing over the handkerchief, he said:
— The bard’s noserag. A new art colour for our Irish poets: snotgreen. You can almost taste it, can’t you ?
He mounted to the parapet again and gazed out over Dublin bay, his fair oakpale hair stirring slightly.
— God, he said quetly. Isn’t the sea what Algy calls it: a grey sweet mother ?
The snotengreen sea. The scrotumtightening sea. Epi oinopa ponton. Ah, Dedalus, the Greeks. I must teach you. You must read them in the original. Thalatta! Thalatta ! She is our great sweet mother. Come and look.
He escollit aquest petit text perque hi han unes paraules que em fascinen:
— scrotumtightening sea i the snotengreen sea —-
— A new art colour for our Irish poets: snot green–. I arribo a la conclusió que mocar-se i expulsar els mocs de color verd, dona com a resultat el color verd moc i podríem traduïr tot el text sencer:
El mar de color moc verd (The snotengreen sea). El mar com un escrot molt atapeït. ( The scrotumtightening sea ).
Llarga vida a Ulysses.